Consells dels especialistes

La tendència inicial de la majoria dels pares és intentar negociar amb el nen i fer-li entendre que aquesta no és la manera de demanar les coses. Habitualment aquest diàleg, tot i que s'ha de portar a terme, és improductiu. El nen no vol negociar, vol aconseguir el seu objecte o objectiu sigui com sigui, per tant no atendrà, per general, les seves argumentacions. Un cop aconseguit l'objecte o l'objectiu desitjat, la rabieta cedirà gairebé instantàniament.

S'ha d'educar els nens en la tolerància a la frustració i en el control positiu de les seves emocions, ja que si no es fa pot condicionar que alguns nens tinguin problemes de conducta de grans. La poca tolerància a la frustració en nens predisposats amaga molts problemes d'ansietat i depressió infantil.

Quan es pregunta als pares si el nen fa rabietes a l'escola bressol o al parvulari (punt que la majoria de pares ja han preguntat i han comprovat), sorprenentment la resposta és que en aquest entorn no en fan o segurament ho van fer un cop, però com que no va aconseguir el seu objectiu, ja no ho ha tornat a repetir.

Aquí hi ha la clau perquè el nen deixi de fer rabietes. Si amb elles i utilitzant aquest "idioma" per interactuar amb els pares compleix el seu objectiu de forma ràpida, tot i que sigui de forma intermitent, les perpetuarà. Si mai ho aconsegueix, deixarà de fer-les en un termini curt de temps. Per tant, "ignorar" aquesta actuació, fent-li veure que s'expressa en un "idioma" que no s'entén, porta al cap de pocs dies a la seva desesperació. Marxar del lloc on són perquè vegi que no el poden escoltar pot ajudar. En llocs públics, apartar-lo de la visió d'espectadors pot fer acabar la rabieta.

Si les rabietes són agressives o destructives (llençar objectes, trencar joguines o efectuar agressions als pares o a ell mateix), s'ha de portar el nen a un altre entorn o habituació durant uns minuts i fer-li entendre que quan es calmi, tornarà a l'entorn anterior. La rabieta, tal com hem comentat, és una actuació perfectament argumentada. Si es deixa sol el nen o se l'aïlla d'aquesta situació, perd el seu objectiu principal, que és fer xantatge als pares per aconseguir l'objectiu.

En lloc públics no s'ha de deixar portar pel "què pensaran" o els comentaris d'altres persones, fet que passa normalment amb els pares primerencs. Qui ha tingut fills, segur que en alguna ocasió ha viscut una situació similar i qui no els té, no posseeix els elements per valorar aquest tipus de situacions.

Les repressions normalment no aconsegueixen efectes satisfactoris. Veure els pares enfadats, nerviosos o descontrolats el nen ho interpreta com un càstig cap a ells per no haver-li donat el que desitjava. Així mateix, quan sigui gran serà difícil d'educar-lo en el control dels seus impulsos si ha vist constantment que els seus pares no eren capaços de controlar-los. S'ha de mantenir la calma, això sempre és un bon exemple per a ells.

Per controlar-les, el nen ha d'assumir que les rabietes no donen mai cap resultat, i que no faran canviar d'opinió als pares. No s'ha de cedir a les seves demanades, així interpretarà que en aquest idioma no l'entenen i buscarà altres alternatives menys conflictives per aconseguir els seus objectius, fins arribar, poc a poc, amb l'edat, a comprendre que la negociació i la sol•licitud per altres medis sí que permeten l'efecte desitjat.

Cap als 3 anys d'edat el nen ha de ser capaç d'expressar els seus sentiments d'empipament o frustració mitjançat el llenguatge. Ha d'aprendre que l'empipament és una emoció normal, però que s'ha de saber controlar i expressar de forma adequada. És important, arribat aquest punt, que trobin en els pares uns interlocutors accessibles i bolcats en el diàleg.

Si no es posa fi a les rabietes a temps, aquestes es van allargant donant lloc a situacions amb nens de tres i quatre anys o, fins i tot, més grans que posen a prova els seus pares en qualsevol lloc on hi hagi espectadors.

La persistència de rabietes més enllà dels tres anys, la presència de rabietes en el medi escolar o l'associació amb altres problemes de conducta, han de fer pensar en l'existència d'un element pertorbador aliè al motiu habitual pel qual la majoria de nens les fan. En aquest cas pot ser recomanable buscar el suport d'un professional adquat.

La meningitis és una malaltia infecciosa, contagiosa que afecta totes les edats, tot i que amb més incidència l'infantil.

Es produeix per la inflamació de les meninges a causa de l'acció de virus o bactèries. Les meninges són les membranes que en forma de bossa envolten el cervell i la medul•la espinal.

El contagi es produeix bàsicament per la saliva i les microgotes que s'expulsen en parlar, tossir o esternudar, però no es contagia normalment per objectes. Les comunitats com escoles bressols, escoles, quarters, etc. és on es pot propagar amb major facilitat. La seva màxima incidència es produeix a la primavera i tardor.

Existeixen bàsicament dos grans grups de meningitis: les produïdes per virus, que habitualment tenen un curs benigne, no requereixen tractament antibiòtic i excepcionalment deixen seqüeles; i les produïdes per bactèries que són més greus, requereixen tractament mèdic precoç i poden deixar seqüeles i, fins i tot, produir la mort.

Una varietat en la seva forma clínica de presentació són les anomenades sepsis fulminants, on a part de la inflamació de les meninges, es produeix una invasió sanguínia per part de la bactèria causant i produeix una catàstrofe orgànica que pot causar la mort per la rapidesa i agressivitats en la instauració dels símptomes. Existeixen múltiples virus causants de meningitis i moltes bactèries. En el nostre entorn, per ordre de freqüència, estan implicades les següents bactèries:

• Meningococ tipus B
• Meningococ tipus C
• Pneumococ
• Haemphilus influenzia tipus B

Per una part, els comuns a altres malalties infeccioses com la febre i l'afectació de l'estat general i, per l'altra, els símptomes dependents de l'afectació de les meninges com els vòmits, la cefalea intensa i la rigidesa de nuca (no tant el dolor de nuca com la incapacitat de flexionar-la, com per exemple, la incapacitat del nen de doblegar el cap per "mirar-se el melic", tocar amb la barbeta la part superior del tòrax o la dificultat per seure sense flexionar les cames).

Les meningitis víriques no requereixen cap tractament especial perquè són autolimitades i de curs benigne. Només necessiten atenció hospitalària per evitar deshidratacions en el cas de vòmits intensos o per alleugerar la cefalea.

Les meningitis bacterianes requereixen atenció hospitalària urgent amb la finalitat d'instaurar tractament antibiòtic i antiinflamatori precoç i evitar l'aparició de sepsi o afectació multiorgànica.

La vacunació massiva de la nostra població infantil contra el Haemophilus tipus B, el meningococ tipus C i el Pneumococ, han fet pràcticament desaparèixer aquests tipus de meningitis en el nostre entorn. Per desgràcia no existeix encara cap vacuna contra el Meningococ tipus B, per la qual cosa aquesta segueix sent la primera causa de meningitis bacteriana en el nostre medi.

Una altra via d'intervenció és l'administració d'una profilaxi amb antibiòtic (normalment Rifampicina) als possibles contactes quan s'ha detectat un cas per tal d'evitar la propagació a través de portadors sans faringes. Aquesta profilaxi és molt efectiva en el cas dels Meningococs i del Haemophilus, i poc efectiva en el Pneumococ. No és necessària utilitzar-la en casos de meningitis causades per virus.

Tipos de meningitis (catalán)

La masturbació esporàdica, que en alguns casos pot arribar a ser freqüent en nens preescolars, és una conducta considerada normal. Fins un terç dels nens i nenes d'aquesta edat descobreixen la masturbació mentre exploren el seu cos. La majoria continua masturbant-se simplement perquè els agrada com una forma de joc amb el qual obtenen una agradable sensació de relaxació. Només ocasionalment alguns nens i nenes poden fer-ho com a forma d'expressió d'un problema emocional.

Un cop el nen ha descobert que la masturbació li proporciona una sensació agradable, no s'ha d'esperar que deixi de fer-ho de manera immediata, necessitarà el seu temps. És important no caure en l'antic error de pensar "si no el reprimim, ho farà obertament". Cap als 5-6 anys és molt probable que disminueixi la freqüència i desaparegui. Se li ha d'explicar que ho pot fer en la seva intimitat, a la seva habitació o en un lloc íntim. Com menys importància se li doni, abans deixarà de fer-ho, això sí, després d'haver confirmat que no hi ha cap causa emocional.

A banda de la sensació de relaxació que li proporciona al nen, no li passarà res. No li provocarà cap mal corporal ni psicològic. Que el nen es masturbi no alterarà la seva orientació sexual, no farà que sigui promiscu i, per descomptat, no té cap mena de relació amb l'epilèpsia ni cap malaltia mental.

Convé acceptar-ho com el que és: una situació normal. Si considerem que casi tots els nens més o menys tard es masturben, i que ho fan perquè els agrada, no s'hauria de fer res excepte deixar el nen tranquil. Les repressions, els càstigs, etc. acostumen a tenir un efecte negatiu perquè fàcilment reforcen aquestes conductes.

Un punt important en nens tímids o amb dificultats de relació social: si creu que la masturbació pot estar relacionada amb l'avorriment, intentin mantenir-lo ocupat jugant amb activitats que l'atreguin i eduquin les seves habilitats socials.

• Cal desplaçar-se preferentment en hores de poca calor, sobretot si el viatge ha de ser llarg.
• Cal utilitzar sempre els sistemes de retenció infantil homologats i adequats al pes del nen i no oblidar, mai, el cinturó de seguretat.
• Cal recordar d'activar el dispositiu de seguretat a les portes del darrere.
• S'ha de mantenir l'aire condicionat a temperatura de confort i no de fred, no s'han de dirigir les reixetes de sortida d'aquest cap al cos dels nens ni obrir constantment les finestres per augmentar la humitat de l'aire dins el cotxe.
• Sempre s'ha de portar aigua al cotxe, bosses per si vomiten, tovalloletes humides i roba de recanvi.
• Per evitar el mareig, s'ha de procurar que el nen estigui ben agafat amb els sistemes de seguretat, distreure'l amb música, vídeos, cançons o jocs i evitar la lectura. Cal consultar amb el pediatra sobre l'ús de medicaments antimareig.

• S'ha de controlar el nen constantment a les terminals aèries, sobretot en casos d'aglomeracions.
• La temperatura de la cabina de l'avió pot ser baixa a causa de l'aire condicionat, per això cal agafar roba lleugera d'abric.
• Cal portar aigua, bosses per als vòmits i tovalloletes humides.
• Si el viatge és llarg, es poden portar contes, jocs de taula, llapis de colors i paper o qualsevol altre joc que distregui el nen.
• Les diferències de pressió que es produeixen en l'enlairament i, sobretot, a l'aterratge poden afectar les orelles del nen i provocar que es tapin, amb les conseqüències que això comporta i, fins i tot, l'aparició de dolor i otitis secundària. Per evitar aquest mal, es pot donar al nen algun líquid i que degluteixi durant aquestes maniobres (suc, aigua, infusions o llet). Donar el pit al bebè és un bon mètode. Si el nen és gran, un "xupa-xups" o un xiclet poden ser un bon aïllat.

• Amb nens petits, i si és possible, és aconsellable viatjar de nit en una cabina.
• S'ha d'evitar que el nen es mogui pel vaixell.
• S'ha de portar aigua ja que l'ambient marí augmentarà la set del nen.
• Si el viatge és de dia, s'han d'aplicar les normes de protecció solar com si fos a la platja o la piscina.
• Cal consultar amb el pediatra sobre l'ús de medicaments anitmareig.

• Durant les vacances es realitzen més activitats a l'aire lliure, fet que augmenta el risc d'accidents. Com adults hem de valorar el risc de cada activitat en la qual participi el nen, ja que la seva percepció de perill poques vegades s'ajusta a la realitat.
• És important transmetre als nens les normes de seguretat sobre l'activitat que realitzaran, així com les generals sobre el trànsit, el foc o l'electricitat.
• A les festes on s'utilitzin petards cal supervisar-ne sempre l'ús i assegurar-se que siguin els adequats per a la seva edat per tal d'evitar cremades, lesions acústiques, lesions oculars o, fins i tot, amputacions. Mai s'han d'utilitzar a prop de productes inflamables o zones boscoses i és aconsellable utilitzar guants de cuir com els de jardineria.
• Cal vigilar els nens en les barbacoes.
• En aquesta època de l'any encara és més important no manipular cap aparell elèctric, endoll o cable amb la pell mullada o els peus descalços.
• S'ha de portar sempre material per a primeres cures i comprovar que els nens estan correctament vacunats.
• No s'han de realitzar activitats esportives o exercicis intensos després dels àpats.
• És important conèixer les normes de seguretat particulars de cada activitat esportiva i posar-les sempre en pràctica.
• Cal utilitzar sempre casc quan es vagi amb bicicleta, patins o monopatí. En aquests últims, no es pot oblidar la protecció dels colzes, genolls i palmells de les mans.
• S'ha de vigilar que no hi hagi cadires o altres objectes sobre els quals puguin enfilar-se els nens prop de finestres.
• Si el nen és petit, no es pot deixar anar de la mà en aglomeracions, fires o festes. Si són grans, no es pot perdre el contacte visual amb ells i convenir prèviament un lloc de trobada si es perden.
• És convenient que els nens memoritzin el número de telèfon mòbil dels seus pares.
• No s'ha de beure aigua que no estigui embotellada si no es coneix la seva procedència o potabilitat.

• És convenient que els nens sàpiguen nedar, tot i que això no eximeix de la responsabilitat d'una vigilància adequada per part dels adults.
• Si el nen no sap nedar, s'han d'utilitzar sempre sistemes de flotació adequats a la seva edat i comprovar que aquests no es poden descordar o desinflar accidentalment.
• Si els nens s'estan banyant o són pel voltant de la piscina, cal tenir-los controlats en tot moment.
• Cal recordar que els nens més petits poden ofegar-se fins i tot amb pocs centímetres d'aigua.
• S'ha d'evitar que es tirin de cap sense comprovar abans la profunditat de la zona en què ho fan.
• Cal evitar que corrin o juguin a empènyer-se al voltant de la piscina.
• Cal controlar l'accés dels nens a les piscines privades i comunitàries.
• S'ha de comprovar que la cloració de les piscines privades o comunitàries sigui l'adequada. L'excés de clor pot produir irritacions a la pell i als ulls i si el nivell és més baix del que s'indica, poden créixer gèrmens a l'aigua i ser una font d'infeccions.
• A les piscines públiques cal utilitzar sempre calçat de plàstic a les dutxes i als lavabos per tal d'evitar infeccions.

• No és convenient que els bebès vagin a la platja, la calor ambiental pot ser perjudicial tot i que no s'exposin al sol.
• Cal recordar que no s'han d'exposar els nens al sol durant les hores en què és més fort. Amb els nens s'ha d'anar a la platja les primeres hores del matí o a partir de mitja tarda.
• Les cremades solars durant la infància són un factor de risc per a l'aparició de càncer de pell a l'edat adulta.
• Els nens de curta edat han d'estar habitualment a l'ombra.
• Cal iniciar la presa de sol progressivament i s'han d'evitar les exposicions prolongades els primers dies.
• Cal utilitzar una crema fotoprotectora d'ús pediàtric d'alta protecció. En bebès menors de 6 mesos s'han d'utilitzar cremes amb filtres minerals. La crema s'ha d'aplicar mitja hora abans de l'exposició solar i reaplicar cada 2-3 hores. És molt important, també, protegir els llavis i les orelles.
• S'ha d'utilitzar crema tot i que hi hagi núvols.
• Els nens poden utilitzar ulleres de sol sempre que aquestes siguin d'ús infantil i degudament homologades. És recomanable adquirir-les a farmàcies i òptiques.
• No hem d'oblidar de posar-los gorra i humitejar sovint el cap amb aigua.
• Amb els nens és molt important portar sempre un para-sols a la platja.
• És important que beguin aigua o begudes isotòniques amb freqüència.
• El nen ha d'utilitzar roba fresca i lleugera, preferentment de cotó o fibres naturals.
• És convenient que els nens portin calçat fora de les zones de sorra per evitar lesions d'objectes punxeguts i tallants.
• A la platja mai es pot perdre el contacte visual del nen perquè no es perdi, es desorienti o es fiqui dins l'aigua sol.

• És convenient aplicar als nens un repel•lent d'insectes d'ús infantil quan es facin excursions de muntanya, a zones on hi hagi moltes flors o a la nit en zones on hi ha molts mosquits. És molt important aplicar-lo en nens que reaccionen molt amb les picades d'insectes o que són al•lèrgics.
• L'ús d'insecticides en difusor homologats no comporta cap perill per als nens.
• Si es produeix una picada, una bona mesura és aplicar gel immediatament ja que alleugerà i reduirà la inflamació.
• Ocasionalment pot ser necessària l'aplicació d'una crema amb corticoides. Cal consultar el pediatra sobre aquest aspecte. No és recomanable administrar als nens pomades que continguin antihistamínics.
• L'aplicació d'amoníac líquid o "llapissos roll-on" comercials pot alleugerar el dolor, tot i que el seu efecte normalment és transitori.
• En cas que la picada sigui d'abella, s'ha d'intentar extreure l'agulló de la picada manualment o amb unes pinces fines.
• S'han de vigilar les picades per detectar signes d'infecció. Les reaccions intenses requeriran tractament mèdic.

• El contacte amb la medusa produeix una lesió molt dolorosa, semblant a una cremada. Les lesions poden reactivar-se durant setmanes i el seu dolor pot durar molts dies. Es produeix un envermelliment de la pell, inflor i picor que poden anar acompanyades de símptomes generals. La reacció és especialment intensa en els nens al•lèrgics.
• Les camisetes, els banyadors llargs i, fins i tot, les cremes solars resistents a l'aigua poden actuar com a protector contra les meduses.

Un cop s'ha produït la picada:

• S'ha de sortir immediatament de l'aigua.
• No s'ha de fregar la zona amb tovalloles ni amb la mà.
• S'ha de rentar la zona amb aigua salada, mai amb aigua dolça perquè activa les toxines de la medusa.
• S'han d'extreure les restes de medusa que hagin pogut quedar adherits a la pell.
• S'ha d'aplicar immediatament gel sobre la zona afectada (amb una bossa preferentment per evitar el contacte amb l'aigua dolça) durant 5 o 10 minuts, ja que segurament és el millor mètode analgèsic.
• Es pot aplicar una petita quantitat d'amoníac amb compreses, com a analgèsic, tot i que el seu efecte és transitori.
• Els dies posteriors pot ser necessari aplicar una crema corticoide. Cal consultar el seu metge abans de l'aplicació.
• És important evitar la infecció de la ferida les següents hores i dies mitjançant l'aplicació d'un antisèptic iodat i mantenint la zona sempre neta.
• Durant uns dies pot ser necessari administrar algun analgèsic. Cal consultar amb el seu metge.
• Si es produeixen reaccions generals, s'ha d'acudir immediatament a un centre sanitari.
• Com a seqüela de la picada pot quedar ocasionalment una pigmentació permanent a la pell, sobretot en nens. L'aplicació de cremes adequades disminueix substancialment aquesta pigmentació.

• Aquests animals són habituals a les platges de sorra fina. Es troben enterrats en ella prop de pet d'ones i piquen quan es trepitgen.
• La seva picada és molt dolorosa i és necessari injectar una substància neurotòxica perquè el dolor no s'estengui a tota l'extremitat.
• No s'ha d'aplicar gel perquè el fred activa la toxina injectada.
• Per calmar el dolor es poden administrar compreses amb amoníac, però com que el verí és termolàbil, introduir l'extremitat en aigua molt calenta durant 30 o 60 minuts és el millor remei per al dolor i la inflamació.
• Pot ser necessari administrar corticoide o antihistamínics si la inflamació és molt intensa. Cal consultar amb el seu metge per a tal.

• És molt important netejar i desinfectar la zona afectada.
• Cal extreure el màxim de pues possibles manualment o amb unes pinces fines i en condicions asèptiques per evitar infeccions.
• Si queden pues retingudes, pot ser necessari administrar un antibiòtic per evitar infeccions. Sempre l'ha d'indicar un metge.
• Les cremes que contenen trementina poden ajudar a expulsar les pues que no han pogut ser extretes manualment.