Un estudi liderat pel Centro Médico Teknon demostra que la cardioneuroablació és eficaç amb independència de l’edat del pacient
La cardioneuroablació és un nou tractament que pot donar resposta a pacients joves amb síncopes reflexos de repetició i als que pateixen bradicàrdia funcional, que actualment tenien alternatives terapèutiques poc eficaces
Fins fa pocs anys, els pacients més joves que patien síncopes reflexos de repetició, també coneguts com a síncopes vasovagals o bradicàrdia funcional, tenien poques alternatives terapèutiques. El desenvolupament de la cardioneuroablació, un enfocament terapèutic dirigit a fer una ablació amb catèter dels ganglis del sistema nerviós autònom (parasimpàtics), ha suposat un gran progrés. La immensa majoria dels pacients obté un benefici clínic molt important i el procediment té un perfil de risc molt baix. Així i tot, la novetat de la tècnica fa que encara hi hagi algunes incògnites rellevants per resoldre.
D’aquesta manera, per exemple, es desconeixia l’efecte exacte de l’edat en l’eficàcia de la cardioneuroablació. Un article que s’ha publicat a la revista Hearth Rythm[i] i que es basa en les dades de l’estudi ELEGANCE, el primer estudi multicèntric que s’ha fet a Espanya per avaluar aquesta tècnica nova, sembla indicar que l’edat no és un factor limitant en l’eficàcia. "Aquestes troballes suggereixen que la cardioneuroablació pot ser una opció de tractament adequada per a pacients de totes les edats amb síncope reflex i bradiarítmia funcional, sempre que es faci una selecció adequada de candidats", explica el Dr. Antonio Berruezo, director del Departament d’Arrítmies de l’Institut del Cor Quirónsalud Teknon, i que ha estat qui ha coordinat tant l’estudi ELEGANCE com l’article que ara s’ha publicat.
La selecció de candidats adequats per fer una cardioneuroablació és complexa i depèn de molts factors, tot i que, principalment, el Dr. Berruezo assenyala com a més importants el fet que les síncopes siguin freqüents, que siguin de gravetat i inevitables, i que acabin tenint un impacte important tant en la vida laboral com social del pacient. "Ara hem de treballar per aconseguir personalitzar aquest procediment per tal de poder donar la resposta més adequada a cada pacient, a més d’aconseguir simplificar-lo i fer-lo més eficient."
L'edat no és un factor determinant de l'eficàcia
En l’estudi, els resultats del qual s’acaben de publicar, hi van participar 60 pacients, dividits en tres grups, segons l’edat: joves (18-40 anys), de mitjana edat (41-60 anys) i gent gran (>60 anys). La majoria dels pacients presentava síncope vasovagal (80%), un 8% tenia síncopes per hipersensibilitat del bulb carotidi i un 12% bradicàrdia o bloqueig auriculoventricular funcional. Es va sotmetre els pacients a una avaluació completa abans de la cardioneuroablació, que va incloure electrocardiograma, Holter, prova de la taula basculant i estudi electrofisiològic.
Els resultats van mostrar que no hi va haver diferències significatives entre els grups d’edat pel que fa a la resposta a la cardioneuroablació, que va obtenir un èxit agut del 93%, sense diferències entre els grups d’edat. La resposta a la prova de la taula basculant després de la cardioneuroablació va ser l’absència de bradicàrdia també en més del 90% dels casos, sense diferències entre els grups d’edat.
En el seguiment després de vuit mesos, el 88% dels pacients no tenien símptomes. L’anàlisi de supervivència sense esdeveniments no va mostrar diferències significatives entre els grups d’edat. A més, es va trobar que la prova de la taula basculant després de la cardioneuroablació tenia un alt valor predictiu negatiu per a la recurrència de símptomes. És a dir, feta poc temps després de la intervenció, és útil per identificar els pacients en qui el tractament serà eficaç a llarg termini.
Sobre la cardioneuroablació
Els pacients més joves que estaven afectats per bradicàrdia funcional o reflexa que es devien a una hipertonia del sistema nerviós parasimpàtic, i no a una malaltia de les cèl·lules marcapassos del cor, fins fa poc tenien escasses alternatives. Sense cap fàrmac eficaç, l’única opció en pacients molt simptomàtics era implantar-los un marcapassos. Així i tot, com que en alguns casos aquests pacients poden ser molt joves, de fins a 20 anys, aquesta opció tenia molts inconvenients associats i possibles complicacions a llarg termini, com ara la necessitat de fer moltes visites de control, un risc elevat d’infeccions a l’hora de canviar les bateries dels marcapassos o la mateixa durabilitat d’aquests equips.
"Per als cardiòlegs va suposar un alleujament el desenvolupament de la cardioneuroablació, ja que la implantació de marcapassos en pacients tan joves no havia estat mai una idea que ens agradés", explica el Dr. Berruezo. L’ablació amb catèter és un enfocament terapèutic utilitzat per tractar molts tipus d’arrítmies cardíaques i ara tenim una nova indicació per a aquest tipus d’intervenció.
La cardioneuroablació es basa en el concepte d’interrompre l’activitat del sistema nerviós autònom parasimpàtic que innerva el cor, per tal d’eliminar la resposta de bradicàrdia severa secundària a la seva activitat augmentada de manera puntual (reflexa) o permanent. El procediment consisteix a identificar els ganglis parasimpàtics que innerven les diferents parts del cor i aplicar calor amb radiofreqüència per inactivar-los.
Una de les claus d’aquest nou procediment és poder identificar de manera adequada on s’ha d’aplicar la radiofreqüència. En aquest sentit, l’ús d’imatges d’alta resolució de tomografia axial computaritzada o TAC ha demostrat que és d’una gran ajuda. "Les nostres investigacions han demostrat que els emmagatzematges d’esfingolípids adherits a la paret del cor contenen les fibres nervioses del sistema nerviós parasimpàtic i, per tant, ens serveixen de marcadors per localitzar els ganglis parasimpàtics i poder-los inactivar", conclou el Dr. Berruezo.
