Tècniques d'imatge cardíaca no invasiva ajuden a avaluar el procés de cicatrització després d'un infart de miocardi
La remodelació de la cicatriu és una resposta progressiva del cor enfront del dany agut i crònic amb independència de l’etiologia, tot i que l'infart agut de miocardi (IAM) n’és la causa més comuna. Fins ara es pensava que la remodelació cardíaca afectava de forma gairebé exclusiva el miocardi remot a la zona infartada. Tot i que s'han realitzat molts estudis clínics i experimentals sobre aquesta remodelació, encara se sap poc sobre el que passa a la zona de la cicatriu i el temps necessari per completar el procés de cicatrització.
Ara un treball coordinat pel Dr. Antonio Berruezo, especialista en arrítmies de l'Institut del Cor del Centre Mèdic Teknon, la primera autora del qual és la Dra. Beatriz Jáuregui, també de l'Institut del Cor, amb la participació d'investigadors de l'Hospital Clínic de Barcelona, ha caracteritzat el procés de remodelació de la cicatriu i el substrat de les arrítmies que produeixen la mort sobtada a llarg termini, usant una ressonància magnètica cardíaca amb gadolini o LGE-CMR, una tècnica d'imatge no invasiva. Aquest treball ha estat publicat a la revista Journal of the American College o Cardiology: Clinical Electrophysiology.
Per realitzar aquesta investigació es va comptar amb 56 pacients amb IAM amb elevació del segment ST (les sigles del qual són STEMI), una emergència mèdica produïda per la formació d'un trombe sobre una placa trencada d'ateroesclerosi que clou la circulació coronària del múscul cardíac. A aquests pacients se'ls va realitzar una LGE-CMR al cap de 7 dies, al cap de 6 mesos i al cap de 4 anys després de ser sotmesos a una intervenció de revascularització. «El processament posterior de les dades va permetre una avaluació dinàmica de les característiques quantitatives i qualitatives de les cicatrius posteriors a l'infart. Així vam poder constatar que tant la mida de la mateixa cicatriu com dels canals de la zona de teixit viable del seu interior havien disminuït i havien canviat progressivament durant els quatre anys», explica el Dr. Antoni Berruezo.
El procés de remodelació
Es tracta del primer estudi clínic en què s'avalua el procés de remodelació a llarg termini de la cicatriu miocàrdica i el possible substrat arritmogènic subjacent després d'un STEMI. No només ha servit per veure com la massa de la cicatriu disminueix de manera constant, sinó també per observar un augment proporcional del seu teixit viable.
La remodelació de la cicatriu, com a part de tot el procés de remodelació cardíaca, comença durant els primers 6 mesos, però es perllonga durant una fase més crònica del procés de curació. «A causa de la presència d'edema en al fase aguda, l'anàlisi mitjançant LGE-CMR podria sobreestimar la mida de l'infart, encara que només en les fases inicials de cicatrització», puntualitza el Dr. Berruezo, el qual assenyala, a més, com la remodelació de la cicatriu continua posteriorment. «Aquestes dades reafirmen l'existència d'un procés continu i constant de remodelació de la cicatriu que dura anys i que determinarà quins pacients tindran cicatrius arritmogèniques que produeixin mort sobtada i quins no», afegeix el Dr. Berruezo.
Implicacions potencials
La transformació constant de la cicatriu no només n’afecta la mida global, sinó també el nombre, la distribució i la massa dels canals de teixit viable, que podria reflectir un procés actiu i ininterromput de curació biològica a llarg termini en l'àrea miocardíaca lesionada. La forma en què això es produeixi podria tenir un paper important en l'aparició d'arrítmies ventriculars i mort sobtada. «D'aquesta manera, l'anàlisi de la presència i distribució del teixit viable a l'interior de la cicatriu podria ajudar a millorar la predicció d'esdeveniments arrítmics en funció de la informació que ens ofereix la ressonància magnètica cardíaca», explica el Dr. Berruezo.
A partir de les dades que s'han obtingut en aquest estudi es pensa que el procés de remodelació de la cicatriu podria requerir anys fins que es torni clínicament arritmogènic. «Caldria fer-ne un seguiment més prolongat per detectar esdeveniments arítmics i determinar les característiques del substrat que condueixen a aquestes arrítmies en el moment en què es produeixen», finalitza el Dr. Berruezo, alhora que explica que faran falta més estudis per comprendre com, quan i en quins pacients el procés de cicatrització condueix finalment a un substrat crític capaç de generar un esdeveniment cardiovascular clínic.
