Tractament de turmell i peu

TOBILLO-Y-PIE

Pinçament del turmell

La síndrome de pinçament del turmell és una inflamació a la zona anterior o posterior del turmell. Es produeix per un contacte anormal entre les superfícies articulars de la tíbia i l'astrágal o calcani, que produeix una inflamació de la càpsula sinovial. Això dóna com a resultat la formació d'osteofits (esperons ossis). És una lesió molt comuna en futbolistes i ballarins.

El pinçament anterior del turmell produeix dolor a la part anterior del turmell a causa de la compressió de l'os o de les estructures dels teixits tous durant les activitats de dorsiflexió màxima.

El pinçament posterior del turmell produeix dolor a la part posterior del turmell a causa de la compressió del calcani i la tíbia, quan el peu i el turmell s'allunyen al màxim del cos en un moviment de flexió plantar.

Tractament:

• Conservador: Gel, AINE, infiltració de corticoides, PRP (Platelet-rich-plasma) o àcid hialurònic.
• Cirurgia: la cirurgia artroscòpica o oberta de l'articulació del turmell per extirpar els osteòfits es fa quan el tractament conservador no té èxit. L´activitat progressiva pot començar deu dies després de la cirurgia i tornar a la pràctica esportiva normal després d'aproximadament tres mesos.

Lesions del cartílag (osteocondritis de l'astràgal)

Aquesta és una lesió del cartílag a l'astràgal i l'os subjacent dins de l'articulació. La majoria es troben a la zona posteromedial o anterolateral i són conseqüència d'un traumatisme. El dolor sol sentir-se a la part medial o lateral del turmell amb períodes de inflor intermitent, pseudobloquejos, inestabilitat o esquinços repetitius.

Hi ha tres nivells de lesions: Grau I – cartílag fi però intacte, Grau II – cartílag tou i Grau III – cartílag fisurat.

Tractament:

El tractament depèn de l'extensió i les lesions associades que generen inestabilitat al genoll.

En tots els casos es fa un tractament conservador ja que endarrerir la cirurgia no empitjorarà el quadre. Consisteix en la immobilització amb guix i càrrega de pes després de sis a dotze setmanes.

La cirurgia és oberta o artroscòpica i pot consistir en:

• Microperforacions: Perforacions d'os i fibrocartílag per augmentar la vascularització de la zona i ajudar a la possible regeneració del cartílag amb fibroblasts.
• Eliminació de fragments, neteja de la lesió, fixació interna dels fragments.
• Mosaicoplàstia: trasplantament d'una peça d'una altra articulació de menor càrrega a l'àrea lesionada.
• Implantació de condròcits autòlegs: un cultiu de cèl·lules del pacient es processa al laboratori i la matriu de col·lagen resultant s'implanta a l'àrea lesionada.
• Aloempelt osteocondral.

Fractura de plafó tibial (piló tibial)

És una fractura articular greu i complexa de la superfície de càrrega de la tíbia distal. És una lesió per càrrega axial d'alta energia amb un dany considerable a l'os i els teixits tous. La majoria es deuen a un traumatisme, com un accident automobilístic, i requeriran cirurgia.

Tractament:

Com que solen ser lesions d'alta energia, el tractament depèn del grau de lesió dels teixits tous i dels fragments fracturats que l'acompanyen. La majoria requereix cirurgia per restaurar la superfície articular i poder fer una mobilització primerenca. Aquesta és una cirurgia de gran complexitat tècnica.

Fractures maleolars

Aquestes fractures són les segones fractures més freqüents del membre inferior després del maluc. Depenen de la posició del turmell quan es produeix la fractura i es produeixen per torsió o rotació del cinquè astraga'l dins de la zona tibioperonea. Es classifiquen en Infrasindesmòtiques (estables), Transindesmòtiques (50% estables) o Suprasindesmòtiques (100% inestables).

• Fractures del mal·leol peroneu
• Fractures del mal·leol tibial
• Fractura mal·leolar posterior (fractura de Volkmann)

Tractament:

El tractament pot ser conservador per a fractures estables no luxades sense lesió del cartílag. Tot i això, es requerirà cirurgia per a la majoria de les fractures, ja que, tendeixen a ser inestables i tenen lesions associades de lligaments i teixits tous.

Esquinç de turmell

Aquesta és una lesió molt freqüent que passa quan els lligaments que sostenen el turmell s'estiren més enllà del límit i es trenquen. La majoria dels casos afecten el lligament peroneoastragalí anterior.

Varien en severitat depenent del dany als lligaments taloperoneal anterior i peroneo-calcani que poden estirar-se, trencar-se parcialment o trencar-se per complet.

Tractament:

• El tractament té com a objectiu reduir l'edema, protegir-ne el lligament i restaurar-ne la funció.
• La majoria dels esquinços són lesions menors i es poden tractar amb repòs, gel, guix i rehabilitació funcional i ortesi. Els esquinços més greus poden provocar esquinços repetits o dolor crònic al turmell si no es tracten.
• La cirurgia és rara i es realitza principalment en atletes o pacients que experimenten inestabilitat persistent del turmell després de mesos de rehabilitació i tractament no quirúrgic.

Hallux rígid

El dit gros del peu rígid és una afecció dolorosa de l'articulació metatarsofalàngica (MTF) que causa limitació de la dorsiflexió. És l'artrosi més freqüent del peu i pot estar causada per una gota, un traumatisme o un defecte articular. L'inici sol ser insidiós, amb dolor especialment en caminar.

Tractament:

• Conservador: el tractament conservador inicial consisteix en sabates amples amb soles rígides per disminuir el moviment de l'articulació.
• Cirurgia: pot ser necessària segons la gravetat de l'afecció. La cirurgia té com a objectiu millorar i augmentar la dorsiflexió.
• L'artròdesi metatarsofalàngica, on els ossos es fusionen, es pot recomanar per a danys molt greus al cartílag.

Hallux valgus

Aquesta és una deformitat progressiva comuna de l'avantpeu que causa símptomes a la vora medial del peu, la planta i els dits petits. Produeix galindons i moltes vegades es deu a sabates que no calcen bé però també pot ser causat per disposició familiar. Les dones es veuen més afectades que els homes a causa de l'ús de sabates més estretes i de taló alt.

Tractament:

• El tractament conservador consisteix a ajustar el calçat: utilitzar calçat ample, suau i soles encoixinades.
• La cirurgia només està indicada si hi ha dolor amb deformitat important o limitació de lús del calçat. Es practica una bunionectomia, realineació de parts toves, osteotomies del cap del primer metatarsià i osteotomia de falange proximal.

Fascitis plantar

La fascitis plantar és una de les causes més comunes de dolor al taló i passa quan la banda de teixit que sosté l'arc del peu s'estressa massa i es produeixen microesquinçaments que causen inflamació. Sol estar causat per microtraumatismes repetits en esportistes, pel peu pla o per un escurçament del tendó d'Aquil·les.

Tractament:

• En el 90% dels casos, les condicions milloren en un any, independentment del tractament utilitzat.
• El tractament conservador consisteix en fisioteràpia, ús de fèrules nocturnes, plantilles de sabates de suport, infiltracions d'esteroides, infiltracions de PRP i teràpia d'ones de xoc extracorpòries (ESWT).
• La cirurgia es fa si després d'un any de tractament conservador els símptomes encara persisteixen. Consisteix en un alliberament de la fàscia plantar mitjançant descompressió quirúrgica

Lesions del tendó d'Aquil·les

Aquest tendó és el més gran del cos i uneix els músculs del panxell amb el taló. Suporta molt estrès i pressió, ja que creua dues de les articulacions més grans del cos i transmet forces de sis a deu vegades el pes del cos en caminar. Les lesions solen ser causades per predisposició anatòmica, exercici excessiu o activitat esportiva amb dorsiflexió sobtada del turmell i el peu. La ruptura pot ser incompleta i passar com una lesió crònica. Tots poden conduir a tendinitis o al trencament.

Tractament:

• Conservador: Guix per un mínim de vuit setmanes o tractament funcional on després de dues setmanes d'immobilització es col·loca el peu en ortesi CAM-Walker amb inici de fisioteràpia. Depenent de la lesió es pot valorar tractaments amb infiltracions intraòssies i intratendó de PRP i cèl·lules mare mesenquimals.
• Cirugía: la reparació directa amb tenografia dóna millors resultats o tècniques mínimament invasives amb sutures percutànies que permeten un retorn més ràpid a l'activitat, més força en la flexió plantar i una menor taxa de recurrència. La cirurgia sempre es recomana per a lesions cròniques.

Tendinitis aguda d'Aquil·les

Es tracta d'una inflamació aguda del tendó d'Aquil·les, el paratendó o la bursa retrocalcània, generalment degut a un microtraumatisme per exercici extenuant o ús excessiu. Provoca dolor i edema i és freqüent en esportistes com a corredors o tennistes.

Tractament:

• Conservador: repòs, AINE i fisioteràpia. No cal utilitzar la infiltració de corticosteroides perquè es pot córrer el risc de trencar el tendó.
• Cirurgia: per alliberar el paratendó si falla el tractament conservador. En general, es recomana si el dolor persisteix durant més de sis mesos.

Tendinitis crònica d'Aquil·les

Es produeix per canvis degeneratius crònics on les fibres de col·lagen que formen el tendó es deterioren. Sovint això és el resultat d'una tendinitis no tractada que produeix un dolor durador i que augmenta amb l'activitat.

Tractament:.

• Conservador: similar al de la tendinitis aguda.
• Cirurgia: resecció de la porció lesionada del tendó, extirpació de la bursa, calcificacions o exostosi i reinserció o reparació del tendó. En determinats casos i depenent de l'edat del pacient es realitza una transferència tendinosa del flexor llarg del dit gros o del peroneu lateral curt.

Fractura d'astràgal

L'astràgal compon la part inferior de l'articulació del turmell i és responsable del 90% de la mobilitat del peu i del turmell. Les fractures d'astràgal generalment són el resultat d'un impacte d'alta energia i sovint requereixen cirurgia per prevenir problemes futurs. Les fractures d'astràgal es classifiquen segons la gravetat i la dislocació.

Tractament:

Les opcions de tractament no quirúrgic poden ser possibles si la fractura és estable i no està desplaçada. No obstant això, a causa de la naturalesa d'alta energia d'aquestes fractures, la majoria de vegades es requereix cirurgia.

Fractura de calcari

L'astràgal compon la part inferior de l'articulació del turmell i és responsable del 90% de la mobilitat del peu i del turmell. Les fractures d'astràgal generalment són el resultat d'un impacte d'alta energia i sovint requereixen cirurgia per prevenir problemes futurs. Les fractures d'astràgal es classifiquen segons la gravetat i la dislocació.

Tractament:

El tractament pot ser tant conservador com quirúrgic, requerint la majoria cirurgia: reducció oberta, artròdesi subastragalina o artròdesi diferida. Les fractures extraarticulars generalment es tracten de forma conservadora.

Fractura metatarsiana

Una fractura metatarsiana sol ser una fissura, prima com un cabell, en un os metatarsià del peu. La majoria són causats per traumatisme directe o, de vegades, indirectament per avulsió, com passa a la base del 5è metatarsià, que és la més freqüent. Aquestes fractures es poden classificar com a avulsió de l'apòfisi estiloides, unió metafís-diafisària i fractura per estrès de la diàfisi proximal.

Tractament:

El tractament pot ser tant conservador com quirúrgic depenent de si hi ha desplaçament o si la fractura és intraarticular. L'empelt ossi pot ser necessari en casos de pseudoartrosi.

Fractura de Lisfranc (fractura-luxació tarsometatarsiana)

L'articulació de Lisfranc és on s'uneixen els ossos metatarsià i tarsià i, el lligament de Lisfranc, dóna estabilitat a aquesta articulació.

Una fractura-luxació de Lisfranc implica una lesió a l'os i al teixit tou a l'articulació tarsometatarsiana i, amb més freqüència, es deu a una torsió o un traumatisme d'alta velocitat. En fins a un 20% dels casos es diagnostiquen malament o es diagnostiquen tard. Les lesions de Lisfranc es poden classificar en: completes o psilaterals, parcials o divergents.

Tractament:

El tractament de les luxacions és quirúrgic amb reducció tancada com més aviat millor o mitjançant reducció oberta i fixació temporal.