Artritis reactiva (Síndrome de Reiter)

L'artritis reactiva, també coneguda antigament com a síndrome de Reiter, és una malaltia inflamatòria que afecta diverses parts del cos, incloent les articulacions, els ulls, la pell i el tracte genitourinari.


Epidemiologia:

L'artritis reactiva és una malaltia poc comuna, amb una incidència d'uns 1 a 4 casos per cada 100.000 persones per any.

Afecta amb més freqüència homes joves, majoritàriament menors de 40 anys.

L'artritis reactiva és més comú en persones que tenen certs gens específics que augmenten el risc de desenvolupar la malaltia, especialment l'antigen leucocitari humà (HLA) B27.


Etiopatogènia:

L'artritis reactiva es desencadena per una infecció, generalment una infecció gastrointestinal o urogenital causada per bacteris com la Salmonella, Shigella, Yersinia, Chlamydia i Campylobacter.

En alguns casos, la infecció pot desencadenar una resposta immunitària exagerada que ataca els teixits del cos, incloent-hi les articulacions, els ulls i la pell.

El gen HLA-B27 també juga un paper important en el desenvolupament de la malaltia, encara que no se sap ben bé com.


Diagnòstic:

El diagnòstic de l'artritis reactiva es basa en els símptomes i la història clínica del pacient, incloent-hi antecedents d'infecció gastrointestinal o urogenital.

També es fan proves de laboratori per detectar la presència de marcadors inflamatoris, com la proteïna C reactiva i el factor reumatoide.

Les proves d'imatge, com ara la radiografia, la tomografia computaritzada i la ressonància magnètica, poden ajudar a identificar el dany articular i altres canvis estructurals.


Tractament:

El tractament de l'artritis reactiva se centra a controlar els símptomes i tractar la causa subjacent de la malaltia.

Els antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) i els corticosteroides s'utilitzen per reduir la inflamació i alleujar el dolor articular.

En casos greus o persistents, els medicaments moduladors de la resposta immunitària, com els fàrmacs antireumàtics modificadors de la malaltia (FAMEs) i els agents biològics, poden ser necessaris per controlar els símptomes i prevenir el dany articular a llarg termini.

La fisioteràpia i la teràpia ocupacional també poden ser útils per millorar la funció articular i la qualitat de vida del pacient.