Espatlla

Les contusions són lesiones produïdes per un traumatisme de baixa energia en les quals es produeix una afectació superficial de la pell i/o el múscul.

Les fractures són lesiones produïdes per un traumatisme de major intensitat que origina un trencament de l'os. Les fractures a l'articulació de l'espatlla es poden produir en qualsevol dels 3 ossos que la formen:

• Fractura de la clavícula: s'acostumen a produir per una caiguda sobre l'espatlla, que transmet la força deformant fins a la clavícula i produeix la seva fractura.
• Fractura de l'escàpula o omòplat: són poc freqüents i s'acostumen a produir en traumatismes de gran energia en els quals es veuen afectats l'espatlla, el tòrax i la columna.
• Fractura del cap humeral: també impliquen un traumatisme de gran energia. Aquesta lesió es produeix amb més freqüència en gent d'edat avançada a causa de la disminució de la densitat òssia.

El dany i el tipus de fractura marcaran el tractament que s'ha de seguir (repòs, medicació, etc.). Si la fractura és greu, serà necessària una intervenció quirúrgica per col·locar de nou els ossos en la seva posició normal.

Les luxacions són lesions ocasionades per un mecanisme d'alta energia que dóna lloc a la separació entre dos ossos d'una articulació.

En una situació d'inestabilitat a l'espatlla es perd el contacte entre dues cavitats articulars, l'espai subacromial i l'articulació glenohumeral. Quan aquesta separació no és molt duradora, parlem d'una subluxació, però quan és duradora en el temps es tracta d'una luxació.

Segons les parts de l'articulació que se separen, podem parlar de diferents tipus de luxacions:

• Inestabilitat glenohumeral (coneguda com a luxació de l'espatlla): el cap de l'húmer és projectat cap endavant i salta per sobre de la glenoides anterior. És el tipus de luxació més freqüent i gairebé sempre es produeix per un impacte en el braç que es transmet a l'espatlla i provoca la seva dislocació.
• Luxació acromioclavicular: a causa d'un traumatisme a l'espatlla es produeix una separació entre la clavícula i l'acròmion.
• Luxació de clavícula: després d'un traumatisme provocat per una caiguda sobre l'espatlla, es produeix una lesió en el lligament de la clavícula amb luxació i ascens d'aquesta.

La major part de luxacions es produeixen en persones que practiquen esports de contacte o bé que realitzen un moviment de l'articulació continu i intens. Depenent del grau de luxació, el pacient pot referir només dolor i desconfort a la seva espatlla, en aquests casos es pot optar per un tractament conservador que, després d'una intensa rehabilitació, pot donar excel·lents resultats.

Un cop s'ha produït una luxació objectiva, existeixen més possibilitats que torni a passar (luxació recidivant), en aquest cas serà necessari un tractament quirúrgic. Habitualment aquesta cirurgia es realitza per artroscòpia, però en casos de reincidència després de l'anàlisi individualitzat és possibles que s'hagi de realitzar una nova cirurgia artroscòpica o cirurgia oberta.

El maniguet rotatori està format per quatre tendons que rodegen el cap de l'húmer (supraespinòs, infraespinòs, rodó menor i subescapular). Segons el tipus de lesió i el lloc de l'articulació en el qual es troba, podem parlar de diferents tipus de lesions:

• Tendinitis: es tracta de la inflamació d'un tendó que es pot produir per la repetició d'un mateix moviment o postura. Els tipus de tendinitis més comunes, segons el tendó en el qual es produeixen, són:
  • Tendinitis del supraespinós: a causa de repetits moviments d'elevació de l'espatlla es produeix un pinçament entre el cap de l'húmer i l'arc acromial. És el motiu principal de la Síndrome subacromial o espatlla dolorosa que acostuma a acabar en trencament del tendó.
  • Tendinitis càlcica: inflamació dels tendons del maniguet dels rotatoris i en especial del tendó del supraespinós a causa del dipòsit de material càlcic en el seu interior.
  • Tendinitis per inestabilitat de l'espatlla: uns lligaments allargats que no subjecten bé l'articulació i que causen una lleu inestabilitat de l'espatlla entre el cap humeral i l'omòplat poden ocasionar una tendinitis amb dolor persistent a l'espatlla.

Davant d'una tendinitis, el tractament habitual passa per repòs i rehabilitació. Si el tractament conservador no funciona, pot ser necessari realitzar una artroscòpia d'espatlla. Després de la cirurgia, el pacient haurà de realitzar un tractament de fisioteràpia.

• Trencaments tendinosos: un trencament de tendons es pot produir per la degradació d'una tendinitis. Els trencaments, en cas de ser parcials, permeten cert moviment de l'articulació però amb dolor, algun cruiximent i disminució de la força. No obstant, si es tracta d'un trencament total, el pacient presentarà dolor i incapacitat per aixecar el braç o el pot aixecar amb dolor. En aquests casos, el tractament habitual és la cirurgia per reparar el dany.