fisioterapia

En aquest cas, l’objectiu és ajudar el pacient a sortir de la Unitat de Cures Intensives (UCI) amb mínima o cap limitació i en les millors condicions de funcionalitat, a fi que el retorn de la persona a les seves activitats i la seva participació en diferents contextos socials siguin similars a les que tenia abans de l'esdeveniment que el va conduir a l’UCI.

Fisioteràpia a l'UCI

La Fisioteràpia a l’UCI s'ha aplicat inicialment orientada cap a l'assistència dels pacients amb afeccions de la funció respiratòria i/o cardiovascular, i posteriorment, cap a la intervenció en tots els àmbits, principalment en el cardiopulmonar, musculoesquelètic i neuromuscular. D’aquesta manera la professió ha anat guanyant força i ha demostrat la importància de la seva presència en els equips multidisciplinaris que tracten pacients crítics.

Probablement, el desacondicionament físic i la polineuropatia dels pacients crítics representen els esdeveniments adversos més desastrosos en els pacients ingressats a l’UCI, per la qual cosa la seva prevenció constitueix un desafiament per a la Fisioteràpia.

Per què és important incloure la Fisioteràpia en el tractament dels pacients que es troben a l’UCI?

L'evidència actual relacionada amb la Fisioteràpia a l’UCI és molt àmplia i els objectius principals són afavorir una correcta funció respiratòria i prevenir el desacondicionament físic causat per estades perllongades a l’UCI.

Aquestes intervencions estan encaminades a generar un impacte positiu sobre el transport d'oxigen i la relació ventilació-perfusió; sobre la distribució de líquids per l'estímul de la força de gravetat; sobre la minimització dels efectes perjudicials de la immobilitat al llit; sobre l'estímul al teixit ossi per generar estrès i afavorir la mineralització; i sobre la capacitat de treball i la independència funcional.

Teknon-banner-blog-CAT

Què fan els fisioterapeutes a l’UCI?

S'utilitzen exercicis de les extremitats superiors i inferiors (passius, actius simples i/o actius resistits) amb l'objectiu de mantenir o millorar l'amplitud de moviment articular, la longitud dels teixits tous, la força i la funció muscular i disminuir el risc de tromboembolisme.

Fisioteràpia en alteracions cardiorespiratòries

El sistema cardiorespiratori és una màquina en constant moviment que de manera repetitiva i permanent desplaça la caixa toràcica en dues posicions, l’espiratòria i la inspiratòria. A més, internament existeix una dinàmica a l’interior de la via aèria que cal tenir en compte, ja que l’existència d’alteracions en aquesta generen trastorns importants en la vida de la persona afectada.

Diversos estudis han demostrat i sustentat la importància de la Fisioteràpia aplicada amb tècniques no instrumentals i instrumentals a l’UCI. Aquestes tècniques de fisioteràpia impliquen la millora radiològica i gasomètrica en pacients amb ventilació mecànica, on s’ha demostrat l'equivalència en efectivitat entre la fisioteràpia del tòrax i la fibrobroncoscòpia.

Contribueixen en el tractament d'atelèctasis lobars a UCI, la millora de la distensibilitat dinàmica i estàtica durant les maniobres de fisioteràpia manual, i l'efectivitat de la fisioteràpia com a estratègia adjuvant en el maneig dels pacients amb pneumònia i en processos de Weaning, entre d’altres.

Per tant, podem dir que la intervenció del fisioterapeuta dins de l'equip de treball per a la rehabilitació pulmonar és fonamental, ja que està implicada directament en l’observació, recuperació i rehabilitació de l’individu des de la perspectiva del moviment corporal humà, funció lligada a la ventilació, sense la qual no és possible l’activitat respiratòria.

Fisioteràpia en alteracions neurològiques i musculesquelètiques

Els pacients crítics, especialment aquells que requereixen ventilació mecànica, tendeixen a desenvolupar una debilitat aguda neuromuscular que causa un augment de l’estada a l’UCI, una disminució de l'acondicionament físic, i de la qualitat de vida relacionada amb la salut.

La immobilitat, la resposta inflamatòria sistèmica que acompanya la malaltia crítica, l'estat nutricional deficient, i l'exposició a agents farmacològics com els bloquejants neuromusculars i corticoesteroides, contribueixen al desenvolupament d'aquesta debilitat neuromuscular. Vol dir que, independentment de la malaltia causant de l'ingrés a l'UCI, el problema del desacondicionament físic sol aparèixer com a conseqüència de la mateixa malaltia, de les complicacions que se’n deriven que s'estenen a altres òrgans, per l'ús de medicaments i de la immobilització perllongada.

Amb xifres extretes d’un estudi es pot demostrar que amb una pèrdua diària d'1,3 % a 3 % de la força muscular per causa de la immobilitat, es pot produir una reducció del 10 % en la força muscular postural després de només una setmana de repòs al llit en individus sans.

La inactivitat i immobilitat tenen efectes fisiològics significatius i perjudicials, incloent-hi atelèctasis, úlceres per pressió, i augment de la susceptibilitat a la broncoaspiració i la pneumònia.

Per les raons exposades, revesteix d’especial interès en la cura crítica la intervenció fisioterapèutica en els dominis neuromuscular i musculoesquelètic per a pràcticament tots els pacients durant la seva estada a l'UCI.

Instruments imprescindibles per a la intervenció de fisioteràpia a l’UCI

Tot i que a la intervenció fisioterapèutica pròpiament dita s'utilitza diversitat de maniobres no instrumentals, cal explorar les possibilitats d'ajuda instrumental que existeixen i que són de gran utilitat, tant en pacients crítics com no crítics. Algun exemple seria l’Estimulació Elèctrica Muscular (EEM), la bicicleta ergonòmica i ajudes tècniques per a les transferències com el Turner.

Conclusió

És important reiterar que molts estudis recents han demostrat que tant la teràpia física com respiratòria es pot realitzar amb seguretat i que contribueix a millorar les condicions del pacient relacionades amb l’estat funcional. També es pot afirmar que el judici clínic del o la fisioterapeuta per a la intervenció, precedit d'una avaluació completa i adequada, acompanyada d’un monitoratge permanent, determinarà la rutina d'exercicis particularitzada per a cada pacient, atès que a l’UCI tots els malalts són diferents i fins i tot un mateix pacient pot ser diferent en diferents moments del dia.

En pacients intubats o amb patologies respiratòries, cal insistir en les conductes relacionades amb el manteniment de la via aèria i la higiene bronquial així com en el manteniment de la condició física.

Davant del diagnòstic de debilitat muscular, sigui quin sigui el seu origen, cal iniciar maniobres de Fisioteràpia, tant a nivell de les extremitats i tronc com de la musculatura respiratòria, sempre que no hi hagi una contraindicació.

Un dels aspectes més importants de la intervenció fisioterapèutica en tots els àmbits, és la mobilització del pacient. Si la condició clínica tendeix a millorar i es troba hemodinàmicament estable, caldria intentar precoçment la sedestació fora del llit per períodes definits segons la seva tolerància.

Bibliografia

1. Peñuelas O. Programa de movilización precoz y rehabilitación temprana en pacientes con ventilación mecànica ingresados en Cuidados Intensivos. Un proyecto de mejora de la calidad. FEA Cuidados Intensivos. Hospital Universitario. Infanta Cristina. Habla, Madrid.
2. William C. Fundamentos de fisioterapia respiratoria y ventilación mecánica. 3º ed. Bogotá: Manual Moderno:2014.
3. William C. Fisioterapia en la UCI: teoría, experiencia y evidencia. Bogotá: Manual Moderno; 2012.
4. Palanca Sánchez I, Esteban de la Torre A, Elola J. Unidad de cuidados intensivos. Estándares y recomendaciones. Informes, estudios e investigación. Madrid: Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad; 2010.
5. National AHP and HCS Critical Care Advisory Group. Allied Health Professionals (AHP) y Healthcare Scientists (HCS). Critical Care Staffing Guidance. En Guideline para AHP y HCS Staffing levels. Modernización Agency. 2003.
6. R. Fernández-Blanco, R. Corrochano Cardona, P. Raga Poveda. Rev Patol Respir. 2017; 20(4): 130-137
7. Dittmer DK, Teasell R. Complications of immobilization and bed rest. Part 1: Musculoskeletal and cardiovascular complications. Can Fam Physician. 1993 Jun;39:1428-32, 1435-7.