Pròtesi de genoll

En primer lloc, l'especialista li realitzarà un breu interrogatori i una exploració clínica. Per completar el diagnòstic, ha de sol·licitar radiografies, on podrà comprovar la pèrdua de cartílag. En determinats casos també és necessari realitzar una ressonància magnètica o una TC.

Les pròtesis que s'utilitzen en aquests reemplaçaments intenten reproduir el moviment normal del genoll. Bàsicament existeixen dos tipus de pròtesi:

• Pròtesi unicompartimental. El reemplaçament parcial del genoll es realitza en aquells casos en què la degeneració del cartílag afecta només un dels tres compartiments que formen el genoll i, per tant, únicament s'ha de substituir el compartiment afectat ja que la resta de l'articulació està ben conservada. La correcta selecció dels pacients és fonamental per aconseguir un bon resultat. De fet, aquesta tècnica està indicada només al voltant d'un 10% de casos.
• Pròtesi total. En el reemplaçament total del genoll se substitueixen els extrems ossis del fèmur i la tíbia per components protèsics. Aquests elements s'articulen entre si i amb la ròtula, que en algunes ocasiones també se substitueix, en funció de les deformitats, els danys o del criteri el cirurgià. Existeixen diferents tipus de pròtesis totals, la seva selecció dependrà de les característiques, la seva edat, la qualitat i l'estructura dels ossos, la laxitud lligamentosa, etc.

La majoria de les pròtesis estan realitzades amb components de plàstic (polietilè d'alta densitat) i metall (aliatge de cromocobalt) amb l'objectiu que les peces llisquin una amb l'altra com si fos un cartílag sa, de manera que el pacient pugui realitzar els moviments normals del genoll. Els components protèsics se subjecten a l'os mitjançant un "ciment" (polimetilmetacrilat) que produeix una fixació immediata de la pròtesi.

És important realitzar un programa específic de rehabilitació, que l'haurà de dissenyar l'especialista i ser dirigit pel fisioterapeuta. Per norma general, les primeres quatre setmanes posteriors a la intervenció realitzarà la rehabilitació de forma diària, i després podrà realitzar sessions intermitents durant quatre setmanes més.

En la majoria de casos, sis setmanes després de la cirurgia podrà realitzar la majoria d'activitats de la vida quotidiana sense ajuda de crosses.

La recuperació no és un procediment lent, no requereix mesos ni és un procés dolorós.

Aquesta és una pregunta freqüent a la consulta. Els pacients volen conèixer en quin moment hauran de realitzar el recanvi de pròtesi. La resposta depèn de cada cas, ja que pot variar en funció del nivell d'activitat de la persona o les seves necessitats funcionals.

En la majoria dels casos, una pròtesi pot tenir una durada d'entre 15 i 20 anys. El treball realitzat pel cirurgià en el quiròfan i l'ús que en faci el pacient són els dos factors més decisius per determinar la durada.