Consells dels especialistes

La tendència inicial de la majoria de pares és intentar negociar amb l’infant i fer-li entendre que aquesta no és la manera adequada de demanar les coses. Tot i que aquest diàleg és necessari, habitualment resulta improductiu. L’infant no vol negociar, sinó aconseguir el seu objectiu a tota costa, i per tant, no atendrà als arguments dels pares. Un cop aconseguit l’objecte o objectiu desitjat, la rebequeria cedirà gairebé de manera immediata.

És important educar els infants en la tolerància a la frustració i en el control positiu de les seves emocions, ja que no fer-ho pot afavorir problemes de conducta en el futur. La baixa tolerància a la frustració, en infants predisposats, està darrere de molts casos d’ansietat i depressió infantil.

Quan es pregunta als pares si l’infant fa rebequeries a la llar d’infants o al parvulari (fet que la majoria de pares ja han comprovat), sorprenentment la resposta acostuma a ser que en aquest entorn no en fa o, si n’ha fet alguna, en no aconseguir el seu objectiu, no l’ha repetida

Aquí rau la clau per eliminar les rebequeries. Si amb aquesta actitud aconsegueix allò que vol de manera ràpida, encara que sigui de forma intermitent, la perpetuarà. Si mai no ho aconsegueix, deixarà de fer-ne en poc temps. Per tant, "ignorar" aquesta conducta, fent-li veure que s’expressa en un "idioma" que els pares no entenen, farà que en pocs dies desaparegui. Marxar del lloc per donar-li a entendre que no poden escoltar-lo pot ser útil. En espais públics, apartar-lo de la visió dels espectadors pot fer que la rebequeria cedeixi.

Si les rebequeries són agressives o destructives (llançar objectes, trencar joguines o agredir els pares o ell mateix), cal portar l’infant a un altre espai durant uns minuts i fer-li entendre que només quan es calmi podrà tornar a l’entorn anterior.

Tal com hem comentat, la rebequeria és una actuació perfectament planificada. Si l’infant es queda sol o se l’aïlla de la situació, perd el seu objectiu principal, que és intentar "xantatjar" emocionalment els pares perquè cedeixin.

En llocs públics, no s’ha de caure en el "què pensarà la gent" o en els comentaris d’altres persones, cosa que sol preocupar especialment els pares primerencs. Qui ha tingut fills segurament ha viscut alguna situació similar, i qui no en té no disposa dels elements necessaris per valorar correctament aquest tipus de circumstàncies.

Les reprimendes generalment no són efectives. Veure els pares enfadats, nerviosos o descontrolats fa que l’infant ho interpreti com un càstig per no haver-li donat el que volia. A més, serà difícil educar-lo en el control dels seus impulsos si ell veu constantment que els seus pares no són capaços de controlar els propis. Mantenir la calma sempre és un bon exemple per a ells.

Per controlar les rebequeries, l’infant ha d’assumir que mai no donen resultat i que no faran canviar d’opinió els pares. No s’ha de cedir a les seves demandes, de manera que interpretarà que aquest "idioma" no funciona i cercarà alternatives menys conflictives per aconseguir els seus objectius. A poc a poc, amb l’edat, entendrà que la negociació i la petició per altres vies sí que són efectives.

Cap als 3 anys, l’infant hauria de ser capaç d’expressar els seus sentiments d’enuig o frustració mitjançant el llenguatge. Ha d’aprendre que l’enuig és una emoció normal, però que s’ha de controlar i expressar de manera adequada. És important que, en arribar aquest moment, trobi en els seus pares uns interlocutors accessibles i oberts al diàleg.

Si no es posa fi a les rebequeries a temps, aquestes poden prolongar-se, i és freqüent veure infants de més de tres o quatre anys, o fins i tot més grans, posar a prova els seus pares en qualsevol lloc on hi hagi espectadors.

La persistència de rebequeries més enllà dels tres anys, la seva presència en l’entorn escolar o l’associació amb altres problemes de conducta poden indicar l’existència d’un factor extern que cal analitzar. En aquests casos, pot ser recomanable cercar l’assessorament d’un professional especialitzat.

La meningitis és una malaltia infecciosa, contagiosa que afecta totes les edats, tot i que amb més incidència l'infantil.

Es produeix per la inflamació de les meninges a causa de l'acció de virus o bactèries. Les meninges són les membranes que en forma de bossa envolten el cervell i la medul•la espinal.

El contagi es produeix bàsicament per la saliva i les microgotes que s'expulsen en parlar, tossir o esternudar, però no es contagia normalment per objectes. Les comunitats com escoles bressols, escoles, quarters, etc. és on es pot propagar amb major facilitat. La seva màxima incidència es produeix a la primavera i tardor.

Existeixen bàsicament dos grans grups de meningitis: les produïdes per virus, que habitualment tenen un curs benigne, no requereixen tractament antibiòtic i excepcionalment deixen seqüeles; i les produïdes per bactèries que són més greus, requereixen tractament mèdic precoç i poden deixar seqüeles i, fins i tot, produir la mort.

Una varietat en la seva forma clínica de presentació són les anomenades sepsis fulminants, on a part de la inflamació de les meninges, es produeix una invasió sanguínia per part de la bactèria causant i produeix una catàstrofe orgànica que pot causar la mort per la rapidesa i agressivitats en la instauració dels símptomes. Existeixen múltiples virus causants de meningitis i moltes bactèries. En el nostre entorn, per ordre de freqüència, estan implicades les següents bactèries:

• Meningococ tipus B
• Meningococ tipus C
• Pneumococ
• Haemphilus influenzia tipus B

En altres zones del planeta, poden estar implicades altres tipus de bacteris.

D'una banda, els símptomes comuns a moltes altres malalties infeccioses, com la febre i l’afectació de l’estat general, i d’altra banda, els símptomes específics de l’afectació de les meninges, com els vòmits, la cefalea intensa i la rigidesa de la nuca. Aquesta última no es manifesta tant com un dolor de la nuca, sinó com la incapacitat de flexionar-la. Per exemple, la dificultat de l’infant per inclinar el cap per "mirar-se el melic", tocar amb la barbeta la part superior del tòrax o seure sense flexionar les cames.

En els lactants amb la fontanel·la encara oberta, la rigidesa de la nuca pot no estar present, i en canvi, un bombament d’aquesta pot ser un signe equivalent.

Cal prestar especial atenció a l’aparició de taques a la pell que no desapareixen amb la pressió, ja que poden ser el primer signe d’una sèpsia.

Les meningitis víriques no requereixen cap tractament especial perquè són autolimitades i de curs benigne. Només necessiten atenció hospitalària per evitar deshidratacions en el cas de vòmits intensos o per alleugerar la cefalea.

Les meningitis bacterianes requereixen atenció hospitalària urgent amb la finalitat d'instaurar tractament antibiòtic i antiinflamatori precoç i evitar l'aparició de sepsi o afectació multiorgànica.

La vacunació sistemàtica de la nostra població infantil contra l'Haemophilus tipus B i el Meningococ tipus C ha fet que aquests dos tipus de meningitis hagin desaparegut pràcticament del nostre entorn, excepte en individus no vacunats. La progressiva implantació de la vacuna contra el pneumococ també ha reduït substancialment les meningitis causades per aquesta bactèria.

Des de fa pocs anys, també existeix una nova vacuna activa contra el Meningococ tipus B. Aquesta vacuna ha demostrat la seva efectivitat i la baixa incidència d'efectes secundaris, convertint-se en una bona eina per a l'eradicació d'aquest tipus de meningitis en un futur pròxim.

Quan apareix un cas de meningitis bacteriana en un col·lectiu (per exemple, una escola), s’administra als contactes pròxims —i per tant, possibles portadors faríngis— un tractament curt amb un antibiòtic específic per evitar la propagació de la malaltia. Aquesta profilaxi es coneix com a quimioprofilaxi i és efectiva quan els gèrmens causants són el meningococ i l’Haemophilus.

Tipos de meningitis (catalán)

La masturbació esporàdica, que en alguns casos pot arribar a ser freqüent en nens preescolars, és una conducta considerada normal. Fins un terç dels nens i nenes d'aquesta edat descobreixen la masturbació mentre exploren el seu cos. La majoria continua masturbant-se simplement perquè els agrada com una forma de joc amb el qual obtenen una agradable sensació de relaxació. Només ocasionalment alguns nens i nenes poden fer-ho com a forma d'expressió d'un problema emocional.

Un cop el nen ha descobert que la masturbació li proporciona una sensació agradable, no s'ha d'esperar que deixi de fer-ho de manera immediata, necessitarà el seu temps. És important no caure en l'antic error de pensar "si no el reprimim, ho farà obertament". Cap als 5-6 anys és molt probable que disminueixi la freqüència i desaparegui. Se li ha d'explicar que ho pot fer en la seva intimitat, a la seva habitació o en un lloc íntim. Com menys importància se li doni, abans deixarà de fer-ho, això sí, després d'haver confirmat que no hi ha cap causa emocional.

A banda de la sensació de relaxació que li proporciona al nen, no li passarà res. No li provocarà cap mal corporal ni psicològic. Que el nen es masturbi no alterarà la seva orientació sexual, no farà que sigui promiscu i, per descomptat, no té cap mena de relació amb l'epilèpsia ni cap malaltia mental.

Convé acceptar-ho com el que és: una situació normal. Si considerem que casi tots els nens més o menys tard es masturben, i que ho fan perquè els agrada, no s'hauria de fer res excepte deixar el nen tranquil. Les repressions, els càstigs, etc. acostumen a tenir un efecte negatiu perquè fàcilment reforcen aquestes conductes.

Un punt important en nens tímids o amb dificultats de relació social: si creu que la masturbació pot estar relacionada amb l'avorriment, intentin mantenir-lo ocupat jugant amb activitats que l'atreguin i eduquin les seves habilitats socials.

• Cal desplaçar-se preferentment en hores de poca calor, sobretot si el viatge ha de ser llarg.
• Cal utilitzar sempre els sistemes de retenció infantil homologats i adequats al pes del nen i no oblidar, mai, el cinturó de seguretat.
• Cal recordar d'activar el dispositiu de seguretat a les portes del darrere.
• S'ha de mantenir l'aire condicionat a temperatura de confort i no de fred, no s'han de dirigir les reixetes de sortida d'aquest cap al cos dels nens ni obrir constantment les finestres per augmentar la humitat de l'aire dins el cotxe.
• Sempre s'ha de portar aigua al cotxe, bosses per si vomiten, tovalloletes humides i roba de recanvi.
• Efectuar parades regularment.
• Per evitar el mareig, s'ha de procurar que el nen estigui ben agafat amb els sistemes de seguretat, distreure'l amb música, vídeos, cançons o jocs i evitar la lectura. Cal consultar amb el pediatra sobre l'ús de medicaments antimareig.

• Tenir els nens controlats permanentment a les terminals aèries, especialment si hi ha aglomeracions. Segueix sent útil, en cas de viatjar amb diversos nens, que portin una targeta d’identificació amb el seu nom i un telèfon de contacte (actualment també existeixen polseres d’identificació per a nens amb un codi bidi per llegir les dades d’aquests).
• Recordar que la temperatura de la cabina de l’avió pot ser baixa degut a l’aire condicionat, així que cal portar roba d’abric lleugera, sobretot si es viatja amb nadons.
• Portar sempre aigua, bosses per al vòmit i tovalloles humides.
• Si el viatge és llarg, portar contes, jocs de taula, llapis de colors i paper o qualsevol altre joc perquè el nen es distregui.
• Les diferències de pressió que es produeixen durant l’enlairament i, sobretot, durant l’aterratge poden afectar les orelles del nen, fent que es "tapin", amb les molèsties conseqüents i fins i tot la possible aparició de dolor i otitis secundària. Per evitar-ho, donar-li algun líquid per beure i que deglutisca durant aquestes maniobres (suc, aigua, infusions o llet). Donar el pit al nadó és un bon mètode. Si el nen és més gran, un "xupa-xup", un xiclet o similar poden ser bons aliats.

• Amb nens petits, i si és possible, és aconsellable viatjar de nit en una cabina.
• S'ha d'evitar que el nen es mogui pel vaixell.
• S'ha de portar aigua ja que l'ambient marí augmentarà la set del nen.
• Si el viatge és de dia, s'han d'aplicar les normes de protecció solar com si fos a la platja o la piscina.
• Cal consultar amb el pediatra sobre l'ús de medicaments anitmareig.

• Durant les vacances es realitzen més activitats a l'aire lliure, fet que augmenta el risc d'accidents. Com adults hem de valorar el risc de cada activitat en la qual participi el nen, ja que la seva percepció de perill poques vegades s'ajusta a la realitat.
• És important transmetre als nens les normes de seguretat sobre l'activitat que realitzaran, així com les generals sobre el trànsit, el foc o l'electricitat.
• A les festes on s'utilitzin petards cal supervisar-ne sempre l'ús i assegurar-se que siguin els adequats per a la seva edat per tal d'evitar cremades, lesions acústiques, lesions oculars o, fins i tot, amputacions. Mai s'han d'utilitzar a prop de productes inflamables o zones boscoses i és aconsellable utilitzar guants de cuir com els de jardineria.
• Cal vigilar els nens en les barbacoes.
• En aquesta època de l'any encara és més important no manipular cap aparell elèctric, endoll o cable amb la pell mullada o els peus descalços.
• S'ha de portar sempre material per a primeres cures i comprovar que els nens estan correctament vacunats.
• No s'han de realitzar activitats esportives o exercicis intensos després dels àpats.
• És important conèixer les normes de seguretat particulars de cada activitat esportiva i posar-les sempre en pràctica.
• Cal utilitzar sempre casc quan es vagi amb bicicleta, patins o monopatí. En aquests últims, no es pot oblidar la protecció dels colzes, genolls i palmells de les mans.
• S'ha de vigilar que no hi hagi cadires o altres objectes sobre els quals puguin enfilar-se els nens prop de finestres.
• Si el nen és petit, no es pot deixar anar de la mà en aglomeracions, fires o festes. Si són grans, no es pot perdre el contacte visual amb ells i convenir prèviament un lloc de trobada si es perden.
• És convenient que els nens memoritzin el número de telèfon mòbil dels seus pares.
• No s'ha de beure aigua que no estigui embotellada si no es coneix la seva procedència o potabilitat.

• És convenient que els nens sàpiguen nedar, tot i que això no eximeix de la responsabilitat d'una vigilància adequada per part dels adults.
• Si el nen no sap nedar, s'han d'utilitzar sempre sistemes de flotació adequats a la seva edat i comprovar que aquests no es poden descordar o desinflar accidentalment.
• Si els nens s'estan banyant o són pel voltant de la piscina, cal tenir-los controlats en tot moment.
• Cal recordar que els nens més petits poden ofegar-se fins i tot amb pocs centímetres d'aigua.
• S'ha d'evitar que es tirin de cap sense comprovar abans la profunditat de la zona en què ho fan.
• Cal evitar que corrin o juguin a empènyer-se al voltant de la piscina.
• Cal controlar l'accés dels nens a les piscines privades i comunitàries.
• S'ha de comprovar que la cloració de les piscines privades o comunitàries sigui l'adequada. L'excés de clor pot produir irritacions a la pell i als ulls i si el nivell és més baix del que s'indica, poden créixer gèrmens a l'aigua i ser una font d'infeccions.
• A les piscines públiques cal utilitzar sempre calçat de plàstic a les dutxes i als lavabos per tal d'evitar infeccions.

• No és convenient que els bebès vagin a la platja, la calor ambiental pot ser perjudicial tot i que no s'exposin al sol.
• Cal recordar que no s'han d'exposar els nens al sol durant les hores en què és més fort. Amb els nens s'ha d'anar a la platja les primeres hores del matí o a partir de mitja tarda.
• Les cremades solars durant la infància són un factor de risc per a l'aparició de càncer de pell a l'edat adulta.
• Els nens de curta edat han d'estar habitualment a l'ombra.
• Cal iniciar la presa de sol progressivament i s'han d'evitar les exposicions prolongades els primers dies.
• Cal utilitzar una crema fotoprotectora d'ús pediàtric d'alta protecció. En bebès menors de 6 mesos s'han d'utilitzar cremes amb filtres minerals. La crema s'ha d'aplicar mitja hora abans de l'exposició solar i reaplicar cada 2-3 hores. És molt important, també, protegir els llavis i les orelles.
• S'ha d'utilitzar crema tot i que hi hagi núvols.
• Els nens poden utilitzar ulleres de sol sempre que aquestes siguin d'ús infantil i degudament homologades. És recomanable adquirir-les a farmàcies i òptiques.
• No hem d'oblidar de posar-los gorra i humitejar sovint el cap amb aigua.
• Amb els nens és molt important portar sempre un para-sols a la platja.
• És important que beguin aigua o begudes isotòniques amb freqüència.
• El nen ha d'utilitzar roba fresca i lleugera, preferentment de cotó o fibres naturals.
• És convenient que els nens portin calçat fora de les zones de sorra per evitar lesions d'objectes punxeguts i tallants.
• A la platja mai es pot perdre el contacte visual del nen perquè no es perdi, es desorienti o es fiqui dins l'aigua sol.

• És convenient aplicar als nens un repel•lent d'insectes d'ús infantil quan es facin excursions de muntanya, a zones on hi hagi moltes flors o a la nit en zones on hi ha molts mosquits. És molt important aplicar-lo en nens que reaccionen molt amb les picades d'insectes o que són al•lèrgics.
• L'ús d'insecticides en difusor homologats no comporta cap perill per als nens.
• Si es produeix una picada, una bona mesura és aplicar gel immediatament ja que alleugerà i reduirà la inflamació.
• Ocasionalment pot ser necessària l'aplicació d'una crema amb corticoides. Cal consultar el pediatra sobre aquest aspecte. No és recomanable administrar als nens pomades que continguin antihistamínics.
• L'aplicació d'amoníac líquid o "llapissos roll-on" comercials pot alleugerar el dolor, tot i que el seu efecte normalment és transitori.
• En cas que la picada sigui d'abella, s'ha d'intentar extreure l'agulló de la picada manualment o amb unes pinces fines.
• S'han de vigilar les picades per detectar signes d'infecció. Les reaccions intenses requeriran tractament mèdic.

• El contacte amb la medusa produeix una lesió molt dolorosa, semblant a una cremada. Les lesions poden reactivar-se durant setmanes i el seu dolor pot durar molts dies. Es produeix un envermelliment de la pell, inflor i picor que poden anar acompanyades de símptomes generals. La reacció és especialment intensa en els nens al•lèrgics.
• Les camisetes, els banyadors llargs i, fins i tot, les cremes solars resistents a l'aigua poden actuar com a protector contra les meduses.

Un cop s'ha produït la picada:

• S'ha de sortir immediatament de l'aigua.
• No s'ha de fregar la zona amb tovalloles ni amb la mà.
• S'ha de rentar la zona amb aigua salada, mai amb aigua dolça perquè activa les toxines de la medusa.
• S'han d'extreure les restes de medusa que hagin pogut quedar adherits a la pell.
• S'ha d'aplicar immediatament gel sobre la zona afectada (amb una bossa preferentment per evitar el contacte amb l'aigua dolça) durant 5 o 10 minuts, ja que segurament és el millor mètode analgèsic.
• Es pot aplicar una petita quantitat d'amoníac amb compreses, com a analgèsic, tot i que el seu efecte és transitori.
• Els dies posteriors pot ser necessari aplicar una crema corticoide. Cal consultar el seu metge abans de l'aplicació.
• És important evitar la infecció de la ferida les següents hores i dies mitjançant l'aplicació d'un antisèptic iodat i mantenint la zona sempre neta.
• Durant uns dies pot ser necessari administrar algun analgèsic. Cal consultar amb el seu metge.
• Si es produeixen reaccions generals, s'ha d'acudir immediatament a un centre sanitari.
• Com a seqüela de la picada pot quedar ocasionalment una pigmentació permanent a la pell, sobretot en nens. L'aplicació de cremes adequades disminueix substancialment aquesta pigmentació.

• Aquests animals són habituals a les platges de sorra fina. Es troben enterrats en ella prop de pet d'ones i piquen quan es trepitgen.
• La seva picada és molt dolorosa i és necessari injectar una substància neurotòxica perquè el dolor no s'estengui a tota l'extremitat.
• No s'ha d'aplicar gel perquè el fred activa la toxina injectada.
• Per calmar el dolor es poden administrar compreses amb amoníac, però com que el verí és termolàbil, introduir l'extremitat en aigua molt calenta durant 30 o 60 minuts és el millor remei per al dolor i la inflamació.
• Pot ser necessari administrar corticoide o antihistamínics si la inflamació és molt intensa. Cal consultar amb el seu metge per a tal.

• És molt important netejar i desinfectar la zona afectada.
• Cal extreure el màxim de pues possibles manualment o amb unes pinces fines i en condicions asèptiques per evitar infeccions.
• Si queden pues retingudes, pot ser necessari administrar un antibiòtic per evitar infeccions. Sempre l'ha d'indicar un metge.
• Les cremes que contenen trementina poden ajudar a expulsar les pues que no han pogut ser extretes manualment.