Rabietes: Com s'ha d'actuar?

La tendència inicial de la majoria de pares és intentar negociar amb l’infant i fer-li entendre que aquesta no és la manera adequada de demanar les coses. Tot i que aquest diàleg és necessari, habitualment resulta improductiu. L’infant no vol negociar, sinó aconseguir el seu objectiu a tota costa, i per tant, no atendrà als arguments dels pares. Un cop aconseguit l’objecte o objectiu desitjat, la rebequeria cedirà gairebé de manera immediata.

És important educar els infants en la tolerància a la frustració i en el control positiu de les seves emocions, ja que no fer-ho pot afavorir problemes de conducta en el futur. La baixa tolerància a la frustració, en infants predisposats, està darrere de molts casos d’ansietat i depressió infantil.

Quan es pregunta als pares si l’infant fa rebequeries a la llar d’infants o al parvulari (fet que la majoria de pares ja han comprovat), sorprenentment la resposta acostuma a ser que en aquest entorn no en fa o, si n’ha fet alguna, en no aconseguir el seu objectiu, no l’ha repetida

Aquí rau la clau per eliminar les rebequeries. Si amb aquesta actitud aconsegueix allò que vol de manera ràpida, encara que sigui de forma intermitent, la perpetuarà. Si mai no ho aconsegueix, deixarà de fer-ne en poc temps. Per tant, "ignorar" aquesta conducta, fent-li veure que s’expressa en un "idioma" que els pares no entenen, farà que en pocs dies desaparegui. Marxar del lloc per donar-li a entendre que no poden escoltar-lo pot ser útil. En espais públics, apartar-lo de la visió dels espectadors pot fer que la rebequeria cedeixi.

Si les rebequeries són agressives o destructives (llançar objectes, trencar joguines o agredir els pares o ell mateix), cal portar l’infant a un altre espai durant uns minuts i fer-li entendre que només quan es calmi podrà tornar a l’entorn anterior.

Tal com hem comentat, la rebequeria és una actuació perfectament planificada. Si l’infant es queda sol o se l’aïlla de la situació, perd el seu objectiu principal, que és intentar "xantatjar" emocionalment els pares perquè cedeixin.

En llocs públics, no s’ha de caure en el "què pensarà la gent" o en els comentaris d’altres persones, cosa que sol preocupar especialment els pares primerencs. Qui ha tingut fills segurament ha viscut alguna situació similar, i qui no en té no disposa dels elements necessaris per valorar correctament aquest tipus de circumstàncies.

Les reprimendes generalment no són efectives. Veure els pares enfadats, nerviosos o descontrolats fa que l’infant ho interpreti com un càstig per no haver-li donat el que volia. A més, serà difícil educar-lo en el control dels seus impulsos si ell veu constantment que els seus pares no són capaços de controlar els propis. Mantenir la calma sempre és un bon exemple per a ells.

Per controlar les rebequeries, l’infant ha d’assumir que mai no donen resultat i que no faran canviar d’opinió els pares. No s’ha de cedir a les seves demandes, de manera que interpretarà que aquest "idioma" no funciona i cercarà alternatives menys conflictives per aconseguir els seus objectius. A poc a poc, amb l’edat, entendrà que la negociació i la petició per altres vies sí que són efectives.

Cap als 3 anys, l’infant hauria de ser capaç d’expressar els seus sentiments d’enuig o frustració mitjançant el llenguatge. Ha d’aprendre que l’enuig és una emoció normal, però que s’ha de controlar i expressar de manera adequada. És important que, en arribar aquest moment, trobi en els seus pares uns interlocutors accessibles i oberts al diàleg.

Si no es posa fi a les rebequeries a temps, aquestes poden prolongar-se, i és freqüent veure infants de més de tres o quatre anys, o fins i tot més grans, posar a prova els seus pares en qualsevol lloc on hi hagi espectadors.

La persistència de rebequeries més enllà dels tres anys, la seva presència en l’entorn escolar o l’associació amb altres problemes de conducta poden indicar l’existència d’un factor extern que cal analitzar. En aquests casos, pot ser recomanable cercar l’assessorament d’un professional especialitzat.