Consejos del especialista
- ¿Cuál es la duración ideal de la lactancia materna?
Hoy en día está fuera de toda duda, entre los profesionales que velan por la salud infantil, que la leche materna es el alimento idóneo y más adecuado para satisfacer las necesidades nutricionales y propiciar un desarrollo físico y neurológico óptimo de los lactantes.
Las madres de la raza humana producen la leche más adecuada para la alimentación de los lactantes de su especie, como así lo hacen las madres de otros mamíferos para los suyos, siendo la composición de la leche materna diferente en cada uno de ellos.
Las presiones sociales y comerciales, sumadas a las pocas facilidades que la legislación laboral aporta al mantenimiento de la lactancia materna, son algunas de las causas que la hacen fracasar. Pero con toda seguridad la principal causa de fracaso en la lactancia materna es la poca o inadecuada información sobre la lactancia que reciben algunas madres, el desconocimiento sobre sus técnicas y de los mecanismos que influyen en la mayor o menor producción de leche por parte de la madre y la falta solución a los problemas que puedan surgir.
La leche materna, como alimento exclusivo, aporta como mínimo hasta los seis meses de vida, todos los nutrientes necesarios, y puede ser el único alimento que reciba el lactante dada su composición idónea en cuanto a la cantidad y calidad de sus proteínas, a la presencia de hidratos de carbono y otros productos que intervienen en una mejor respuesta inmunológica frente a las infecciones, y en cuanto a la presencia de ácidos grasos esenciales y otros nutrientes que intervienen, entre otros procesos, en el desarrollo de las funciones cerebrales.
Con todo, es cierto que, en los lactantes con alimentación materna exclusiva, pueden presentarse déficits de vitamina D y hierro, sobre todo en lactantes con bajo peso al nacer. Es por ello que se aconseja administrar suplementos de vitamina D a los lactantes con lactancia materna exclusiva y también hierro en caso de prematuridad. Aún así estos déficits no son argumentos suficientes para desaconsejar la lactancia materna exclusiva.
Ocasionalmente, la toma de medicamentos por parte de la madre requiere una supresión total o temporal de la lactancia, pero la decisión de continuar o no con ella, debe tomarse valorando cada caso de manera individual e informando al Pediatra de la medicación a tomar.
La alimentación del lactante exclusivamente con leche materna más allá de los seis-nueve meses también requiere la valoración particular de cada caso por parte del pediatra, a fin de evitar déficits en algunos nutrientes y conseguir un desarrollo óptimo del lactante.
La leche materna puede seguir aportando nutrientes y elementos esenciales más allá del primer año de vida, y es aconsejable mantenerla, aunque sea de forma parcial, el mayor tiempo posible.
Más allá de los factores nutricionales, la lactancia materna crea un vínculo entre madre e hijo que es único e irrepetible, y conviene crear el entorno adecuado para que ésta sea una experiencia siempre positiva.
En los casos en que, por factores personales, maternos, del lactante, por adopción o problemas sociolaborales insalvables, no pueda llevarse a cabo la lactancia materna, se ha de evitar caer en sentimientos de frustración y de culpabilidad por parte de la madre.
Dr. Jordi Sapena Grau - Unidad de Pediatria de Centro Médico Teknon
- Chupete: ¿cómo y cuándo retirarlo?
El reflejo de succión se encuentra ya presente en el feto, dentro del seno materno, y persiste hasta aproximadamente los dos o tres años de vida. Durante el primer año, este reflejo está relacionado íntimamente con la nutrición y es básico para alimentar al bebé durante los primeros meses. En el periodo fetal y durante los primeros años de vida el chupeteo cumple también una función de autorregulación, de placer y de sosiego ante las dificultades o sensaciones no placenteras. Así pues, el bebé buscará cualquier objeto para cumplir dicha función: algunos utilizan un dedo o varios de ellos, otros, el chupete, y otros, objetos como muñecos o incluso sábanas u otro objeto textil para succionar.
La prolongación de la utilización del chupete más allá de los dos años comportará en muchos niños alteraciones dentales, principalmente en la oclusión del maxilar superior, produciendo la llamada "mordida abierta", que además de los problemas ortodóncicos asociados implicará una tendencia a adelantar la lengua y que ésta pierda tonicidad, afectará a la respiración bucal y puede asociarse a algunas dificultades posteriores en el habla, derivadas de la llamada "deglución atípica".
Algunos estudios han asociado también la utilización continua del chupete, durante todo el día, a un aumento en el número de episodios de otitis en niños predispuestos.
La utilización del dedo como alternativa al chupete, a partir del año de vida, se asocia casi inexorablemente a alteraciones dentales y del paladar y añade otro problema: que el hábito del chupete se puede quitar, despareciendo éste pero el dedo no se puede hacer desaperecer.
Pero, ¿cómo retirar el chupete?
No existen fórmulas infalibles ni de aplicación universal. Al ser un hábito vinculado sólo a connotaciones de satisfacción personal y no a la alimentación después de los dos años, la negociación verbal con el niño suele ser positiva, pero cuando llega el momento de retirarlo, su respuesta suele ser de decepción y oposición resistiéndose a perder su preciado objeto, por lo que generalmente, en la práctica, la situación se hace innegociable en la mayoría de los niños.
Algunas acciones nos pueden ayudar a que este momento sea más fácil. Es aconsejable que ya a partir del primer año de vida sólo se utilice el chupete en situaciones y momentos concretos y no durante todo el día ni cada vez que el niño llore. A partir del año o año y medio es aconsejable utilizarlo sólo ocasionalmente durante el día y reservarlo para el momento de conciliar el sueño y situaciones especiales.
Cuando llegue el día señalado, y después de haber informado al niño con anterioridad, se hará desaparecer. Un buen sistema será utilizar a un personaje fantástico (Papá Noel, los Reyes Magos, etc.) como artífice de la desaparición y a quien no lo podrá reclamar personalmente. Nunca hay que volver atrás y retornárselo una vez tomada la decisión, porque el niño sabrá que su fin no es definitivo y aún será más difícil retirarlo posteriormente.
Las sustancias amargantes, el corte progresivo del chupete y otras muchas e ingeniosas peripecias de la sabiduría popular también pueden funcionar ocasionalmente.
La respuesta del niño ante la desaparición, aunque sea anunciada, suele ser reivindicar su retorno. Tener paciencia dos o tres días, suele ser suficiente para superar este momento.
Dr.Jordi Sapena Grau - Unidad de Pediatria de Centro Médico Teknon
- Espasmos del llanto
¿Qué son los espasmos del llanto?
Los llamados "espasmos del llanto" o "espasmos del sollozo", son cuadros que se presentan en algunos niños, de forma esporádica o recurrente y que se desencadenan ante circunstancias que producen llanto (un susto, una situación inesperada, un dolor repentino o incluso una contradicción o negación por parte de los padres). Están precedidos de una espiración alargada y se asocian con una apnea (falta de respiración) que se acompaña de palidez cutánea o cianosis, ocasionalmente pueden producir hipotonía o pérdida de conocimiento transitoria. Estos episodios son involuntarios y ocurren en niños por otra parte sanos.
A pesar de lo aparatoso del cuadro, el organismo tiene mecanismos de protección y la respiración se reanuda de manera espontánea al cabo de unos segundos (habitualmente menos de 1 minuto) sin necesidad de llevar a cabo ningún tipo de maniobra y el niño se recupera completamente en unos instantes. Los padres tardan algo más en recuperarse de la situación vivida.
Estos espasmos ocurren en aproximadamente un 5% de los niños sanos y habitualmente no suelen aparecer antes de los 15-18 meses ni después de los 7 años de edad.
- ¿Por qué se producen los espasmos de llanto?
La causa de los espasmos no se conoce con certeza. Existe una predisposición personal ligada a la inmadurez emocional y parece probable que se deban a alteraciones funcionales de las áreas involucradas en el control respiratorio.
Se ha encontrado en gran número de casos una relación entre la ferropenia (déficit de hierro) y los espasmos del llanto recurrentes, estos niños mejoran tras la administración de preparados de hierro.
- ¿Pueden tener alguna consecuencia para el niño?
Los espasmos no producen ningún daño inmediato ni tardío al niño. Tampoco tienen relación alguna con el síndrome de la muerte súbita del lactante.
- ¿Qué hay que hacer ante un espasmo del sollozo?
Lo más importante es mantener la calma. Recordar que aunque lo parezca la vida del niño no corre peligro alguno.
Los espasmos tienen una naturaleza benigna y se resuelven sin complicaciones en unos segundos, por lo que no habrá que llevar a cabo ninguna maniobra de resucitación que podría conllevar, por sí misma, un riesgo mayor de lesiones. Evitar los zarandeos u otras maniobras violentas que podrían comportar lesiones. Soplar una o varias veces de forma seca e intensa sobre la cara del niño ayuda a revertir la situación rápidamente en la mayoría de los casos.
Si los espasmos se producen de forma recurrente es conveniente consultar con el Pediatra a fin de que efectúe un diagnóstico clínico correcto y una analítica que incluya un perfil del metabolismo férrico.
Un diagnóstico clínico correcto y aconsejar correctamente a los padres evitará someter al niño a múltiples pruebas complementarias y evitar el peregrinaje por varios especialistas.
- Rabietas: ¿cómo actuar?
¿Qué es una rabieta?
La rabieta es una forma habitual a través de la cual algunos niños pequeños expresan delante de sus padres su enfado ante una situación de frustración, una contradicción o la negación a la obtención de un objeto u objetivo deseado. Las rabietas son más frecuentes entre el primer y tercer año de vida y normalmente se dan en el entorno familiar.
La rabieta es esencialmente una "actuación teatral" para mostrar enfado y perfectamente argumentada para conseguir un fin determinado: un objeto (una chuchería, un juguete, etc.) o un objetivo (no ir a la cama, ir a la cama de los padres, no comer un cierto alimento, o comer uno en concreto, salir a la calle, no quedarse con la canguro o con un familiar, etc.) y se desencadena ante la negación de los padres a otorgarlo. Esta actuación es común en todos los niños (biológicos o adoptados), en todas las culturas y también lo es la forma de representarla, así como la secuencia de las diferentes actuaciones.
La rabieta empieza normalmente con el llanto incontrolado. El niño se muestra aparentemente desconsolado y si así no consigue el objetivo deseado, el niño se tirará al suelo y en un siguiente paso se golpeará con la cabeza en él, se pegará con las manos en la cara, se morderá las manos, etc., siempre delante de los padres y con el fin de que éstos "padezcan" y así obtener una respuesta inmediata por parte de ellos. El niño mayor puede utilizar el vómito como elemento perturbador, casi infalible para la consecución de su objetivo. Aunque pueda parecer lo contrario, el niño no se lesionará al golpearse, y si lo hace, con toda seguridad, ya no repetirá esta acción nuevamente.
Rápidamente aprenderá que si hay espectadores en esta actuación, ésta será más efectiva y el objetivo será asumido con mayor rapidez. De ahí la tendencia a efectuar las rabietas en lugares públicos y en momentos críticos: la caja del supermercado, en unos grandes almacenes, en una fiesta familiar o en medio de la calle, etc. Estos acostumbran a ser los foros idóneos para su representación.
Hay que tener en cuenta que el cansancio y la falta de sueño favorecen ocasionalmente la aparición de las rabietas.
Las rabietas continuas pueden llegar a condicionar la relación armónica entre los padres y el hijo. Algunos padres incluso han renunciado a salir con sus hijos a lugares públicos por no haber sabido controlar a tiempo estas reacciones.
- ¿Cómo actuar ante las rabietas?
La tendencia inicial de la mayoría de los padres es intentar negociar con el niño y hacerle entender que esta no es la manera de solicitar las cosas. Habitualmente este diálogo, aunque se ha de llevar a cabo, es improductivo. El niño no quiere negociar, quiere conseguir su objeto u objetivo a toda costa, por tanto no atenderá, por lo general, sus argumentaciones. Una vez conseguido el objeto o el objetivo deseado, la rabieta cederá casi instantáneamente.
Hay que educar a los niños en la tolerancia a la frustración y en el control positivo de sus emociones, pues no hacerlo puede condicionar que algunos niños tengan problemas conductuales de mayores. La poca tolerancia a la frustración, en niños predispuestos, está detrás de muchos problemas de ansiedad y depresión infantil.
Cuando a los padres se les pregunta si el niño hace rabietas en la guardería o el parvulario (punto éste que la mayoría de padres ya han preguntado y comprobado), sorprendentemente, la respuesta es que en ese entorno no las hacen o quizás la hicieron un día, pero al no conseguir su objetivo ya no las han vuelto a repetir.
Aquí está la clave para que el niño deje de hacer rabietas. Si con ellas y utilizando este "idioma" para interactuar con los padres cumple su objetivo de forma rápida, aunque sea de forma intermitente, las perpetuará. Si nunca lo consigue, dejará de hacerlas en un corto plazo de tiempo. Por tanto, "ignorar" esta actuación, haciéndole ver que se expresa en un "idioma" que no entienden, lleva en pocos días a su desaparición. Irse del lugar donde está para que vea que no pueden escucharle puede ayudar. En lugares públicos, apartarlo de la visión de espectadores puede hacer ceder la rabieta.
Si las rabietas son agresivas o destructivas (lanzar objetos, romper juguetes o efectuar agresiones a los padres o a él mismo), lleve al niño a otro entorno o habitación durante unos minutos y hágale entender que cuando se calme volverá al entorno anterior.
La rabieta, como hemos comentado, es una actuación perfectamente argumentada. Si al niño se le deja solo o se le aísla de esa situación pierde su objetivo principal, que es chantajear a los padres para la asunción de su objetivo.
En lugares públicos, no hay que dejarse llevar por el "qué pensarán" o los comentarios de otras personas, hecho éste que ocurre normalmente en los padres primerizos. Quien ha tenido hijos, seguro que en alguna ocasión ha vivido una situación similar y quien no los tiene no posee los elementos para valorar este tipo de situaciones.
Las reprimendas normalmente no consiguen efectos satisfactorios. Ver a los padres enfadados, nerviosos o descontrolados, el niño lo interpreta como un castigo hacia ellos por no haberle dado lo que deseaba. Por otra parte, será difícil de mayor educarlo en el control de sus impulsos cuando él ha visto constantemente que sus padres no son capaces de controlarlos. Mantenga la calma, esto siempre es un buen ejemplo para ellos.
Para controlarlas, el niño tiene que asumir que las rabietas no dan nunca resultado, y que no harán cambiar de opinión a los padres. No ceda a sus demandas, así interpretará que este idioma no lo entienden y por tanto buscará otras alternativas menos conflictivas para conseguir sus objetivos, hasta llegar poco a poco, con la edad, a comprender que la negociación y la solicitud por otros medios sí surgen el efecto deseado.
Hacia los 3 años de edad el niño ha de ser capaz de expresar sus sentimientos de enfado o frustración mediante el lenguaje. Ha de aprender que el enfado es una emoción normal, pero que debe ser controlado y expresado en la forma apropiada. Es importante, llegado este momento, que encuentren en los padres unos interlocutores accesibles y abocados al diálogo.
Si no se pone fin a las rabietas a tiempo, éstas se van prolongando, habiendo podido ver todos como niños de más de tres y cuatro años, o incluso mayores, ponen a prueba a sus padres en cualquier lugar en el que haya espectadores.
La persistencia de rabietas más allá de los tres años, la presencia de rabietas en el medio escolar o la asociación con otros problemas conductuales, deben hacer pensar en la existencia de un elemento perturbador ajeno al motivo habitual por el que la mayoría de los niños las efectúan. En este caso puede ser recomendable buscar el apoyo de un profesional adecuado.
- Antibióticos: consejos para un buen uso
¿Qué son los antibióticos?
Los antibióticos son medicamentos de gran valor, que se utilizan para tratar las infecciones producidas por un tipo de microorganismos: las bacterias.
Uso adecuado de los antibióticos
No todas las infecciones son causadas por bacterias, muchas de ellas son causadas por virus y en estas infecciones los antibióticos no son efectivos. Éste es el caso de los resfriados comunes y la gripe no complicados.
La prescripción de antibióticos es responsabilidad del médico y ha de ser éste quien los recete. No administre nunca ningún antibiótico por su cuenta ni aconseje a otra persona su administración. Los antibióticos han de tomarse a las dosis prescritas y durante el tiempo indicado.
El uso indiscriminado de antibióticos, la automedicación y el incumplimiento de los tratamientos en cuanto a su duración y a las dosis prescritas por el médico, pueden suponer la aparición de resistencias bacterianas con el paso del tiempo y por tanto una disminución progresiva de su efectividad.Las dosis indicadas por el Pediatra pueden variar de un niño a otro en función de su peso y del proceso a tratar, por tanto, no siempre pueden coincidir las dosis prescritas con las dosis medias indicadas por edad en el prospecto del medicamento. Ante cualquier duda consulte con su Pediatra.
Todos somos responsables de que los antibióticos sigan siendo una gran arma terapéutica durante muchos años.
Los antibióticos como todos los medicamentos no están exentos de efectos secundarios, contraindicaciones, incompatibilidades con otros medicamentos y reacciones alérgicas.
En el caso de aparición de algún efecto secundario o reacción alérgica atribuible al antibiótico póngase inmediatamente en contacto con su Pediatra.
Unidad de Pediatría de Centro Médico Teknon
- Meningitis
¿Qué es la meningitis?
En una sociedad en la que podemos hablar con cualquier persona, en cualquier parte del mundo, simplemente poniendo la mano en el bolsillo y conectando nuestro teléfono móvil, no deja a veces de sorprendernos la noticia cercana de la muerte de un niño por una enfermedad infecciosa como la meningitis.
Sin, por desgracia haberla podido erradicar, la incidencia de esta temible enfermedad ha disminuido considerablemente en nuestro entorno en los últimos años, en parte por la mayor información de que disponemos y sobre todo por la introducción de vacunas activas frente a algunas bacterias causantes.
- ¿Cómo se produce?
La meningitis es una enfermedad infecciosa, contagiosa, que afecta a individuos de todas las edades, aunque con una mayor incidencia en la edad infantil.
Se produce por la inflamación de las meninges debida a la acción de diferentes microrganismos, normalmente virus o bacterias. Las meninges son las membranas que a modo de bolsas envuelven el cerebro y la medula espinal.
- Com es contagia?
El contagi es produeix bàsicament per la saliva i les microgotes que s'expulsen en parlar, tossir o esternudar, però no es contagia normalment per objectes. Les comunitats com escoles bressols, escoles, quarters, etc. és on es pot propagar amb major facilitat. La seva màxima incidència es produeix a la primavera i tardor.
- Totres les meningitis són iguals?
Existeixen bàsicament dos grans grups de meningitis: les produïdes per virus, que habitualment tenen un curs benigne, no requereixen tractament antibiòtic i excepcionalment deixen seqüeles; i les produïdes per bactèries que són més greus, requereixen tractament mèdic precoç i poden deixar seqüeles i, fins i tot, produir la mort.
Una varietat en la seva forma clínica de presentació són les anomenades sepsis fulminants, on a part de la inflamació de les meninges, es produeix una invasió sanguínia per part de la bactèria causant i produeix una catàstrofe orgànica que pot causar la mort per la rapidesa i agressivitats en la instauració dels símptomes. Existeixen múltiples virus causants de meningitis i moltes bactèries. En el nostre entorn, per ordre de freqüència, estan implicades les següents bactèries:
- Meningococ tipus B
- Meningococ tipus C
- Pneumococ
- Haemphilus influenzia tipus B
- Quins són els símptomes?
Per una part, els comuns a altres malalties infeccioses com la febre i l'afectació de l'estat general i, per l'altra, els símptomes dependents de l'afectació de les meninges com els vòmits, la cefalea intensa i la rigidesa de nuca (no tant el dolor de nuca com la incapacitat de flexionar-la, com per exemple, la incapacitat del nen de doblegar el cap per "mirar-se el melic", tocar amb la barbeta la part superior del tòrax o la dificultat per seure sense flexionar les cames).
- Quin tractament té?
Les meningitis víriques no requereixen cap tractament especial perquè són autolimitades i de curs benigne. Només necessiten atenció hospitalària per evitar deshidratacions en el cas de vòmits intensos o per alleugerar la cefalea.
Les meningitis bacterianes requereixen atenció hospitalària urgent amb la finalitat d'instaurar tractament antibiòtic i antiinflamatori precoç i evitar l'aparició de sepsi o afectació multiorgànica.
- Com es pot prevenir?
La vacunació massiva de la nostra població infantil contra el Haemophilus tipus B, el meningococ tipus C i el Pneumococ, han fet pràcticament desaparèixer aquests tipus de meningitis en el nostre entorn. Per desgràcia no existeix encara cap vacuna contra el Meningococ tipus B, per la qual cosa aquesta segueix sent la primera causa de meningitis bacteriana en el nostre medi.
Una altra via d'intervenció és l'administració d'una profilaxi amb antibiòtic (normalment Rifampicina) als possibles contactes quan s'ha detectat un cas per tal d'evitar la propagació a través de portadors sans faringes. Aquesta profilaxi és molt efectiva en el cas dels Meningococs i del Haemophilus, i poc efectiva en el Pneumococ. No és necessària utilitzar-la en casos de meningitis causades per virus.
- Tipus de meningitis més freqüents
- Polls, els companys inseparables
Els polls, aquests companys inseparables
Els polls han estat inseparables dels homes des del principi dels temps. Les infestacions de polls s'han conegut des de l'antiguitat. Les restes de llémenes més antigues trobades daten del 6.900-6.300 aC en el desert de Judea.
Els rastres de llémenes de polls s'han trobat en mòmies egípcies i en la resta de persones que van morir durant l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC. La tradició explica que gent famosa, com Hèrodes el gran, el dictador Sila, l'emperador d'Alemanya Arnulf i Felip II d'Espanya, patien pediculosis cròniques. Tot i que no existeixen treballs que ho documentin, existeix una generalitzada sensació que aquesta parasitosi ha augmentat en els últims anys, tot i que els professionals de la pediatria sabem que on hi ha nens, sempre hi ha polls.
Cada any hi ha més de 10 milions de nens a tot el món afectats per pediculosi. Aproximadament entre el 15 i 20% dels nens en edat escolar pateix o ha patit pediculosis, i és més freqüent entre els 3 i 11 anys, en nenes que en nens i infreqüent en la raça negra.
La seva prevalença, per contra del que es creu, no està lligada a la falta d'higiene i sí a la persistència de contactes aparentment sans entre companys i familiars. Succeeix en tots els estaments socioeconòmics.
Els polls són espècies dependents, existeix un tipus de poll per a cada mamífer. El pH de cada cabell explica, en part, la major sensibilitat a la infestació per part d'alguns individus.
- Quins tipus de poll existeixen?
Existeixen tres tipus de poll que afecten l'home: el del cap, el del cos i el del pubis. Tots ells són semblants però diferents.
El poll humà del cap és el causant de la picor i la irritació cutània en les persones infestades, però no és transmissor de malalties com els polls del col o del pubis, que sí que poden ser vehicles de malalties.
El poll del cap és un insecte d'entre 1 i 3 mil•límetres de color grisós que corre però no salta ni vola com es creu. El seu hàbitat és el cabell del cap i no es pot reproduir fora d'aquest. La femella pot pondre fins a dos-cents ous o "llémenes", fecundats o no, a la base del cabell, on queden fortament adherits. La seva distància de la base del cabell pot indicar el temps que fa que aquestes llémenes es van pondre (1cm= 1mes) i quant de temps fa que l'individu està parasitat.
Les llémenes, després d'una setmana o deu dies d'incubació, es converteixen en larves i, posteriorment, en una o dues setmanes, en elements adults i les femelles ponen noves llémenes, i així es tanca el seu cercle vital.
El poll no sobreviu més de 48 hores fora del cap i les llémenes no més de 10 dies en el cabell caigut.
El contagi es produeix pel contacte directe entre les persones i els seus cabells o pels objectes en contacte amb aquests (cal posar atenció amb les pintes, les gorres, bufandes, coixins, tovalloles, etc.), motiu pel qual la màxima incidència es produeix en escoles, colònies, quarters i residències.
El poll adult és visible amb més facilitat a la nuca i darrere les orelles; les llémenes ho acostumen a ser a l'arrel dels cabells, per això caldria revisar rutinàriament tots els nens un parell de cops a la setmana en èpoques epidèrmiques.
- Quin és el tractament?
Pel que fa al tractament, existeixen múltiples remeis casolans com l'alcohol, l'oli d'oliva, el petroli i, fins i tot, la maionesa perquè actuen per sufocació ja que el poll pot sobreviure sense respirar fins a 48 hores. S'han d'aplicar durant 2 o 3 dies seguits.
El tractament d'elecció és l'ús de pediculicides. Existeixen diversos tipus, alguns són pesticides com el lindà o el malation, els piretroides sintètics o la permetrina (aquesta última és la millor relació entre efectivitat i baixa toxicitat). S'han descrit resistències a aquests productes i toxicitat en usos prolongats.
Últimament estan en auge les silicones, entre elles la Dimeticona, que actua també per sufocació però s'adhereix als conductes respiratoris i excretors del poll i produeix una mort casi instantània. En tots els casos és recomanable repetir la seva aplicació al cap d'una setmana, ja que el seu poder ovicida no és del 100%.
Aquests productes són de venta lliure i es presenten en forma de gel, espuma, crema o loció. L'ús del xampú no es recomana pel poc temps de contacte amb el cabell i la tendència a l'aparició de resistències.
Una part important del tractament és la retirada mecànica de les llémenes amb pintes especials anomenades llémeneres o bé manualment. Les llémeneres han de tenir una distància entre pues de no més de 0,3 mm, no maltractar el cabell i ser fàcils de netejar.
Aïlladament s'estan utilitzant alguns antibiòtics per via oral en base a alguns estudis de casos aïllats. S'ha de tenir en compte que el seu ús indiscriminat pot ser causa de resistència per a altres gèrmens.
També s'utilitzen altres remeis com l'oli de l'arbre del te o el xampú de polpa de cidra. Aquests actuen com a repel•lents segons el pH del cabell. El vinagre s'utilitza per facilitar el despreniment de les llémenes.
Els polls i les llémenes de les pestanyes i les celles s'utilitzen sucant-los amb vaselina durant diversos dies.
No s'ha d'oblidar que s'ha de rentar la roba que ha estat en contacte amb els polls (bufandes, gorres, fundes de coixí, tovalloles, etc.) amb aigua molt calenta (60º o més); la que no es pot rentar a aquesta temperatura s'ha de ficar en bosses ben tancades durant 10-15 dies o al congelador durant 2-4 dies. Es pot utilitzar el rentat en sec si és possible. Les pintes i raspalls que han tingut contacte amb els polls també s'han de rentar bé o llençar-les.
Cal recordar que el punt essencial del tractament dels polls, amb la finalitat d'evitar la seva propagació, és la detecció dels individus portadors tant a l'escola com en l'entorn familiar i entre els amics.
- Per què es masturba el meu fill?
Què és la masturbació infantil?
La masturbació infantil és l'autoestimulació dels genitals. Es tracta d'una conducta que s'ha de considerar totalment normal durant la primera infància. Els més petits freguen les seves cuixes una contra l'altra. Després aprenen a fregar-se contra algun ninot, el braç del sofà o les potes d'una taula, etc.
És freqüent que durant la masturbació el nen o la nena es trobin abstrets, acalorats i/o suosos mentre mouen rítmicament les extremitats.
- Quina és la causa?
La masturbació esporàdica, que en alguns casos pot arribar a ser freqüent en nens preescolars, és una conducta considerada normal. Fins un terç dels nens i nenes d'aquesta edat descobreixen la masturbació mentre exploren el seu cos. La majoria continua masturbant-se simplement perquè els agrada com una forma de joc amb el qual obtenen una agradable sensació de relaxació. Només ocasionalment alguns nens i nenes poden fer-ho com a forma d'expressió d'un problema emocional.
- Quan deixarà de fer-ho?
Un cop el nen ha descobert que la masturbació li proporciona una sensació agradable, no s'ha d'esperar que deixi de fer-ho de manera immediata, necessitarà el seu temps. És important no caure en l'antic error de pensar "si no el reprimim, ho farà obertament". Cap als 5-6 anys és molt probable que disminueixi la freqüència i desaparegui. Se li ha d'explicar que ho pot fer en la seva intimitat, a la seva habitació o en un lloc íntim. Com menys importància se li doni, abans deixarà de fer-ho, això sí, després d'haver confirmat que no hi ha cap causa emocional.
- Pot passar-li alguna cosa al nen si es masturba sovint?
A banda de la sensació de relaxació que li proporciona al nen, no li passarà res. No li provocarà cap mal corporal ni psicològic. Que el nen es masturbi no alterarà la seva orientació sexual, no farà que sigui promiscu i, per descomptat, no té cap mena de relació amb l'epilèpsia ni cap malaltia mental.
- Què han de fer els pares?
Convé acceptar-ho com el que és: una situació normal. Si considerem que casi tots els nens més o menys tard es masturben, i que ho fan perquè els agrada, no s'hauria de fer res excepte deixar el nen tranquil. Les repressions, els càstigs, etc. acostumen a tenir un efecte negatiu perquè fàcilment reforcen aquestes conductes.
Un punt important en nens tímids o amb dificultats de relació social: si creu que la masturbació pot estar relacionada amb l'avorriment, intentin mantenir-lo ocupat jugant amb activitats que l'atreguin i eduquin les seves habilitats socials.
- Virus del Papil·loma Humà
Entre totes les malalties de transmissió sexual, el virus del papil•loma humà és la més freqüent en el món.
Les infeccions per aquests virus poden produir símptomes cutanis com les berrugues genitals o no generar cap símptoma però persistir durant anys en les zones genitals tenint una relació demostrada amb l'aparició de càncer de coll d'úter (cèrvix) i altres tipus de càncers genitals en la dona. La persistència d'aquest virus durant més de 10 anys és un factor necessari, tot i que no l'únic, per al desenvolupament de càncer de cèrvix.
A Europa el càncer de coll d'úter és una de les causes més comunes de mort per càncer entre dones joves de 15-44 anys, després del càncer de mama. Tot i que la majoria d'aquests tipus de càncer es desenvolupen en l'edat adulta, el contagi pel virus es produeix ja a l'inici de les relacions sexuals, durant l'adolescència i la joventut. La transmissió del virus es produeix de forma directa per contacte "pell a pell", i no és necessari que existeixi una relació completa. Els homes actuen com a portadors.
Tenint en compte que l'edat d'inici de les relacions sexuals cada cop és més precoç i la diversitat de parelles és comú, es considera que la majoria dels joves (homes i dones) de 25 anys tenen o han tingut el virus a la seva zona genital.
- Existeix una vacuna contra el virus del Papil•loma Humà?
Existeixen a Espanya dues vacunes comercialitzades que immunitzen contra el virus del papil•loma humà responsable aproximadament del 80% dels casos de càncer de coll d'úter.
La vacuna ha demostrat que és molt segura i tolerada. Els assaigs clínics realitzats amb ella han evidenciant una eficàcia del 100% per a la prevenció de lesions precanceroses de càncer de coll produïdes pels virus vacunals.
La vacuna, segons la fitxa tècnica, està indicada en dones a partir dels 9 anys d'edat. S'administra de forma intramuscular en el múscul deltoides, a la part superior del braç. L'esquema de vacunació consisteix en 3 dosis separades i administrades en el curs de 6 mesos. No s'ha establert, de moment, la necessitat de dosi de reforç.
Segons els experts, l'administració sistemàtica de la vacuna contra el virus del papil•loma humà reduiria en més del 80% de càncer de coll d'úter en el termini d'uns 10 anys.
- Qui administra la vacuna?
En el cas de la població que es troba en l'edat i casos que financïi la sanitat pública, aquesta es farà a través de la xarxa de centres que l'administra. A la resta de casos serà el pediatra qui ho faci en adolescents i preadolescents i el ginecòleg en les dones joves i adultes.
- Es pot administrar la vacuna a altres edats?
La vacunació està indicada actualment per a dones entre els 9 i 26 anys. En el cas de nenes de menys de 9 anys encara no hi ha suficients estudis que demostrin la seva efectivitat. Després dels 26 anys l'efectivitat baixa a causa del gran percentatge de dones que han estat contagiades amb algun d'aquests virus. En teoria ha de ser també efectiva en dones per sobre d'aquesta franja d'edat que no han estat contagiades pel virus. Quan una dona està infectada només per algun dels virus que conté la vacuna, els estudis realitzats han demostrat que no elimina la infecció prèvia però sí que confereix protecció per a la resta de virus vacunals.
- Està indicada la vacuna en els homes?
Els homes actuen bàsicament com a portadors asimptomàtics i només en molt poques ocasions ells poden tenir manifestacions clíniques del virus com berrugues genitals, no obstant encara no hi ha suficients estudis que demostrin la total efectivitat de la vacuna en homes, tot i que hi ha indicis que també pot ser efectiva.
- La vacuna té efectes secundaris?
Dels estudis realitzats fins al moment, i donat l'alt nombre d'administracions que hi ha en tot el món, es desprèn que és una vacuna molt ben tolerada, molt segura i amb molt pocs i lleus efectes secundaris.
- Es pot administrar la vacuna prenent anticonceptius?
No s'ha evidenciat cap interacció amb anticonceptius orals ni disminució de l'eficàcia de la vacuna.
- Si no hi ha penetració, també es transmet el virus?
Sí, el virus no només es troba en el penis o la vagina, sinó també en el pubis, l'escrot, el perineu, la vulva, la zona anal i la perianal i, fins i tot, a les cuixes.
- Es transmet el virus per les relacions orals?
Sí, el virus es pot transmetre per aquesta via, tot i que en aquest cas no existeix relació amb el càncer de coll d'úter. Hi ha descrits càncers de boca i esòfag causats pel virus del papil•loma.
- En una parella estable, també existeix risc de contagi?
Tot i que el risc es minimitza, tenir una parella estable no eximeix totalment de la possibilitat de contagi, tot i que és evident que en augmentar el nombre de parelles, el risc augmenta progressivament. També augmenta la possibilitat de contagi si es tenen relaciones amb homes i joves que tenen o han tingut múltiples parelles sexuals o amb els que han tingut contacte amb el món de la prostitució.
- El preservatiu protegeix davant de la infecció del Virus del Papil•loma?
No totalment, ja que el virus no només es troba a la pell o mucoses del penis o la vagina, sinó que també es localitza a la resta de l'àrea genital i zones adjacents. Cal recordar que la vacuna no protegeix davant d'altres virus ni altres malalties de transmissió sexual.
- Es pot produir el contagi a qualsevol edat?
Sí, a qualsevol edat si es mantenen relacions sexuals tot i que no hagi hagut penetració. S'ha demostrat que el virus del papil•loma té major afinitat per unes cèl•lules de l'aparell genital que són més presents en l'adolescència i la joventut i és en aquesta època quan hi ha major risc de contagi. El risc és molt més baix en la dona adulta.
- Si una persona s'ha contagiat, sempre serà portadora?
No sempre, per sort, en alguns casos les infeccions pel virus del papil•loma són lleus i transitòries i els propis mecanismes de defensa de l'organisme eliminen el virus amb el temps.
- Consells per a l'estiu
Arriba l'estiu i amb ell les vacances. Això comporta per a molts nens una sèrie de canvis en les seves activitats que són diferents a les de la resta de l'any.
És bo recordar una sèrie de consells que ens poden ajudar a que aquests dies estiguin lliures de contratemps i sorpreses desagradables.
- Viatges amb cotxe
- Cal desplaçar-se preferentment en hores de poca calor, sobretot si el viatge ha de ser llarg.
- Cal utilitzar sempre els sistemes de retenció infantil homologats i adequats al pes del nen i no oblidar, mai, el cinturó de seguretat.
- Cal recordar d'activar el dispositiu de seguretat a les portes del darrere.
- S'ha de mantenir l'aire condicionat a temperatura de confort i no de fred, no s'han de dirigir les reixetes de sortida d'aquest cap al cos dels nens ni obrir constantment les finestres per augmentar la humitat de l'aire dins el cotxe.
- Sempre s'ha de portar aigua al cotxe, bosses per si vomiten, tovalloletes humides i roba de recanvi.
- Per evitar el mareig, s'ha de procurar que el nen estigui ben agafat amb els sistemes de seguretat, distreure'l amb música, vídeos, cançons o jocs i evitar la lectura. Cal consultar amb el pediatra sobre l'ús de medicaments antimareig.
- Viatges en avió
- S'ha de controlar el nen constantment a les terminals aèries, sobretot en casos d'aglomeracions.
- La temperatura de la cabina de l'avió pot ser baixa a causa de l'aire condicionat, per això cal agafar roba lleugera d'abric.
- Cal portar aigua, bosses per als vòmits i tovalloletes humides.
- Si el viatge és llarg, es poden portar contes, jocs de taula, llapis de colors i paper o qualsevol altre joc que distregui el nen.
- Les diferències de pressió que es produeixen en l'enlairament i, sobretot, a l'aterratge poden afectar les orelles del nen i provocar que es tapin, amb les conseqüències que això comporta i, fins i tot, l'aparició de dolor i otitis secundària. Per evitar aquest mal, es pot donar al nen algun líquid i que degluteixi durant aquestes maniobres (suc, aigua, infusions o llet). Donar el pit al bebè és un bon mètode. Si el nen és gran, un "xupa-xups" o un xiclet poden ser un bon aïllat.
- Viatges en vaixell
- Amb nens petits, i si és possible, és aconsellable viatjar de nit en una cabina.
- S'ha d'evitar que el nen es mogui pel vaixell.
- S'ha de portar aigua ja que l'ambient marí augmentarà la set del nen.
- Si el viatge és de dia, s'han d'aplicar les normes de protecció solar com si fos a la platja o la piscina.
- Cal consultar amb el pediatra sobre l'ús de medicaments anitmareig.
- Prevenció d'accidents
- Durant les vacances es realitzen més activitats a l'aire lliure, fet que augmenta el risc d'accidents. Com adults hem de valorar el risc de cada activitat en la qual participi el nen, ja que la seva percepció de perill poques vegades s'ajusta a la realitat.
- És important transmetre als nens les normes de seguretat sobre l'activitat que realitzaran, així com les generals sobre el trànsit, el foc o l'electricitat.
- A les festes on s'utilitzin petards cal supervisar-ne sempre l'ús i assegurar-se que siguin els adequats per a la seva edat per tal d'evitar cremades, lesions acústiques, lesions oculars o, fins i tot, amputacions. Mai s'han d'utilitzar a prop de productes inflamables o zones boscoses i és aconsellable utilitzar guants de cuir com els de jardineria.
- Cal vigilar els nens en les barbacoes.
- En aquesta època de l'any encara és més important no manipular cap aparell elèctric, endoll o cable amb la pell mullada o els peus descalços.
- S'ha de portar sempre material per a primeres cures i comprovar que els nens estan correctament vacunats.
- No s'han de realitzar activitats esportives o exercicis intensos després dels àpats.
- És important conèixer les normes de seguretat particulars de cada activitat esportiva i posar-les sempre en pràctica.
- Cal utilitzar sempre casc quan es vagi amb bicicleta, patins o monopatí. En aquests últims, no es pot oblidar la protecció dels colzes, genolls i palmells de les mans.
- S'ha de vigilar que no hi hagi cadires o altres objectes sobre els quals puguin enfilar-se els nens prop de finestres.
- Si el nen és petit, no es pot deixar anar de la mà en aglomeracions, fires o festes. Si són grans, no es pot perdre el contacte visual amb ells i convenir prèviament un lloc de trobada si es perden.
- És convenient que els nens memoritzin el número de telèfon mòbil dels seus pares.
- No s'ha de beure aigua que no estigui embotellada si no es coneix la seva procedència o potabilitat.
- Piscines
- És convenient que els nens sàpiguen nedar, tot i que això no eximeix de la responsabilitat d'una vigilància adequada per part dels adults.
- Si el nen no sap nedar, s'han d'utilitzar sempre sistemes de flotació adequats a la seva edat i comprovar que aquests no es poden descordar o desinflar accidentalment.
- Si els nens s'estan banyant o són pel voltant de la piscina, cal tenir-los controlats en tot moment.
- Cal recordar que els nens més petits poden ofegar-se fins i tot amb pocs centímetres d'aigua.
- S'ha d'evitar que es tirin de cap sense comprovar abans la profunditat de la zona en què ho fan.
- Cal evitar que corrin o juguin a empènyer-se al voltant de la piscina.
- Cal controlar l'accés dels nens a les piscines privades i comunitàries.
- S'ha de comprovar que la cloració de les piscines privades o comunitàries sigui l'adequada. L'excés de clor pot produir irritacions a la pell i als ulls i si el nivell és més baix del que s'indica, poden créixer gèrmens a l'aigua i ser una font d'infeccions.
- A les piscines públiques cal utilitzar sempre calçat de plàstic a les dutxes i als lavabos per tal d'evitar infeccions.
- Platja
- No és convenient que els bebès vagin a la platja, la calor ambiental pot ser perjudicial tot i que no s'exposin al sol.
- Cal recordar que no s'han d'exposar els nens al sol durant les hores en què és més fort. Amb els nens s'ha d'anar a la platja les primeres hores del matí o a partir de mitja tarda.
- Les cremades solars durant la infància són un factor de risc per a l'aparició de càncer de pell a l'edat adulta.
- Els nens de curta edat han d'estar habitualment a l'ombra.
- Cal iniciar la presa de sol progressivament i s'han d'evitar les exposicions prolongades els primers dies.
- Cal utilitzar una crema fotoprotectora d'ús pediàtric d'alta protecció. En bebès menors de 6 mesos s'han d'utilitzar cremes amb filtres minerals. La crema s'ha d'aplicar mitja hora abans de l'exposició solar i reaplicar cada 2-3 hores. És molt important, també, protegir els llavis i les orelles.
- S'ha d'utilitzar crema tot i que hi hagi núvols.
- Els nens poden utilitzar ulleres de sol sempre que aquestes siguin d'ús infantil i degudament homologades. És recomanable adquirir-les a farmàcies i òptiques.
- No hem d'oblidar de posar-los gorra i humitejar sovint el cap amb aigua.
- Amb els nens és molt important portar sempre un para-sols a la platja.
- És important que beguin aigua o begudes isotòniques amb freqüència.
- El nen ha d'utilitzar roba fresca i lleugera, preferentment de cotó o fibres naturals.
- És convenient que els nens portin calçat fora de les zones de sorra per evitar lesions d'objectes punxeguts i tallants.
- A la platja mai es pot perdre el contacte visual del nen perquè no es perdi, es desorienti o es fiqui dins l'aigua sol.
- Picades de mosquit
- És convenient aplicar als nens un repel•lent d'insectes d'ús infantil quan es facin excursions de muntanya, a zones on hi hagi moltes flors o a la nit en zones on hi ha molts mosquits. És molt important aplicar-lo en nens que reaccionen molt amb les picades d'insectes o que són al•lèrgics.
- L'ús d'insecticides en difusor homologats no comporta cap perill per als nens.
- Si es produeix una picada, una bona mesura és aplicar gel immediatament ja que alleugerà i reduirà la inflamació.
- Ocasionalment pot ser necessària l'aplicació d'una crema amb corticoides. Cal consultar el pediatra sobre aquest aspecte. No és recomanable administrar als nens pomades que continguin antihistamínics.
- L'aplicació d'amoníac líquid o "llapissos roll-on" comercials pot alleugerar el dolor, tot i que el seu efecte normalment és transitori.
- En cas que la picada sigui d'abella, s'ha d'intentar extreure l'agulló de la picada manualment o amb unes pinces fines.
- S'han de vigilar les picades per detectar signes d'infecció. Les reaccions intenses requeriran tractament mèdic.
- Lesions per meduses
- El contacte amb la medusa produeix una lesió molt dolorosa, semblant a una cremada. Les lesions poden reactivar-se durant setmanes i el seu dolor pot durar molts dies. Es produeix un envermelliment de la pell, inflor i picor que poden anar acompanyades de símptomes generals. La reacció és especialment intensa en els nens al•lèrgics.
- Les camisetes, els banyadors llargs i, fins i tot, les cremes solars resistents a l'aigua poden actuar com a protector contra les meduses.
Un cop s'ha produït la picada:
- S'ha de sortir immediatament de l'aigua.
- No s'ha de fregar la zona amb tovalloles ni amb la mà.
- S'ha de rentar la zona amb aigua salada, mai amb aigua dolça perquè activa les toxines de la medusa.
- S'han d'extreure les restes de medusa que hagin pogut quedar adherits a la pell.
- S'ha d'aplicar immediatament gel sobre la zona afectada (amb una bossa preferentment per evitar el contacte amb l'aigua dolça) durant 5 o 10 minuts, ja que segurament és el millor mètode analgèsic.
- Es pot aplicar una petita quantitat d'amoníac amb compreses, com a analgèsic, tot i que el seu efecte és transitori.
- Els dies posteriors pot ser necessari aplicar una crema corticoide. Cal consultar el seu metge abans de l'aplicació.
- És important evitar la infecció de la ferida les següents hores i dies mitjançant l'aplicació d'un antisèptic iodat i mantenint la zona sempre neta.
- Durant uns dies pot ser necessari administrar algun analgèsic. Cal consultar amb el seu metge.
- Si es produeixen reaccions generals, s'ha d'acudir immediatament a un centre sanitari.
- Com a seqüela de la picada pot quedar ocasionalment una pigmentació permanent a la pell, sobretot en nens. L'aplicació de cremes adequades disminueix substancialment aquesta pigmentació.
- Picades d'aranyes de mar
- Aquests animals són habituals a les platges de sorra fina. Es troben enterrats en ella prop de pet d'ones i piquen quan es trepitgen.
- La seva picada és molt dolorosa i és necessari injectar una substància neurotòxica perquè el dolor no s'estengui a tota l'extremitat.
- No s'ha d'aplicar gel perquè el fred activa la toxina injectada.
- Per calmar el dolor es poden administrar compreses amb amoníac, però com que el verí és termolàbil, introduir l'extremitat en aigua molt calenta durant 30 o 60 minuts és el millor remei per al dolor i la inflamació.
- Pot ser necessari administrar corticoide o antihistamínics si la inflamació és molt intensa. Cal consultar amb el seu metge per a tal.
- Lesions d'eriçons de mar
- És molt important netejar i desinfectar la zona afectada.
- Cal extreure el màxim de pues possibles manualment o amb unes pinces fines i en condicions asèptiques per evitar infeccions.
- Si queden pues retingudes, pot ser necessari administrar un antibiòtic per evitar infeccions. Sempre l'ha d'indicar un metge.
- Les cremes que contenen trementina poden ajudar a expulsar les pues que no han pogut ser extretes manualment.
- Begudes energètiques
Les anomenades begudes energètiques van iniciar la seva aparició la dècada dels anys 80. Inicialment estaven formades per aigua, glucosa i sals minerals i anaven destinades als esportistes per proporcionar-los la hidratació i energia requerides per a la seva activitat. Posteriorment s'hi van anar afegint altres substàncies que augmentaven la resistència a l'esforç físic i el rendiment esportiu.
Sota el nom genèric de "begudes energètiques" s'agrupen en realitat diversos tipus de begudes amb efectes sobre l'organisme molt diferenciats i amb funcions i indicacions diverses. Així, es poden distingir les anomenades "begudes isotòniques", formades per aigua, glucosa i altres sucres i sals minerals destinats bàsicament a proporcionar hidratació i energia en situacions de sobreesforç físic, són les que habitualment utilitzen els esportistes. També existeixen altres begudes per a esportistes que, a més, contenen vitamines, proteïnes, aminoàcids i alguns estimulants, i són utilitzades normalment per culturistes o en esports extrems.
Cal remarcar que les begudes, a banda de portar substàncies que aporten energia (sucres), porten substàncies psicoestimulants com la cafeïna, la taurina, el ginseng, l'extracte de guaranà o la glucuronolactona. Aquestes begudes són en realitat "begudes euforitzants o estimulants" més que begudes energètiques. Augmenten el rendiment físic i l'estat d'alerta psíquic perquè disminueixen la percepció de fatiga per part de qui les pren. Algunes de les substàncies estimulants que contenen es troben en dosis molt altes. Aquestes begudes estan actualment molt de moda entre els joves i adolescents ja que la publicitat, a la qual ells són sensibles, les relaciona amb l'esport extrem, la música i la diversió sense límits, per això els joves han de saber que aquest tipus de begudes no estan sempre lliures d'efectes secundaris. Alguns països europeus han restringit la comercialització d'algunes d'aquestes begudes.
- Totes les begudes energètiques són iguals?
Cal distingir entre les begudes energètiques que proporcionen l'energia, l'aigua i les sals minerals que es consumen durant l'esforç físic i les begudes estimulants o euforitzants que en realitat emmascaren la fatiga física i psíquica i disminueixen la seva percepció i que sotmeten el cos i el sistema nerviós a un treball superior tolerable. No s'han de confondre les begudes energitzants per als esportistes amb les begudes estimulants, les quals no tenen cap relació amb l'esport.
- Quin tipus de begudes són les recomanades per fer esport?
Les begudes més indicades són les anomenades begudes isotòniques (que vol dir que tenen una osmolaritat similar als líquids de l'organisme). La seva funció és millorar l'absorció d'aigua i suplementar les pèrdues de sals minerals (sodi, potassi, clorurs i bicarbonat) i sucres (glucosa) que es produeixen durant l'exercici físic. Algunes d'aquestes begudes porten altres substàncies afegides o vitamines que en realitat no tenen cap efecte sobre l'absorció d'aigua ni cap relació científicament demostrada amb l'exercici físic. Aquestes begudes contenen habitualment saboritzants i conservants. No totes les begudes del mercat s'ajusten a les recomanacions internacionals pel que fa a les proporcions de glucosa i sals minerals idònies que han de contenir.
- Quins efectes secundaris té prendre begudes estimulants?
Les begudes estimulants o euforitzants, anomenades erròniament begudes energètiques, contenen substàncies psicoestimulants (enumerades al principi) que disminueixen la sensació i la percepció de fatiga física i mental per part de qui les pren, no obstant, l'organisme realitza l'esforç físic i mental exactament igual però com que disminueix la percepció que en té d'aquest, s'ha de poder sotmetre l'organisme a esforços superiors als tolerables per cada individu. Algunes d'aquestes substàncies es troben en dosis excessives. Entre els efectes secundaris més habituals d'aquestes begudes estimulants es troben l'insomni, el nerviosisme, l'augment de la pressió sanguínia, les palpitacions i taquicàrdia, els mareigs, la incoordinació motora i la sensació d'ansietat i inquietud. A aquests efectes s'han d'afegir la fatiga intensa tant física com psíquica que apareix un cop passat l'efecte estimulant de la beguda.
- Els efectes secundaris es manifesten sempre en totes les persones per igual?
Els efectes secundaris i la seva intensitat òbviament depenen de la quantitat de beguda estimulant ingerida i de la tolerància individual de cada persona. Aquestes begudes estan contraindicades en nens, embarassades, pacients diabètics, hipertensos i amb alteracions cardíaques. Els efectes secundaris poden augmentar en freqüència i intensitat en combinació amb alguns medicaments i amb drogues. En general són begudes que aporten pocs o cap benefici a l'organisme i poden produir molts problemes, per la qual cosa el seu consum abusiu no és recomanable.
- Quins efectes es produeixen en barrejar-los amb alcohol?
L'efecte que es produeix en abusar de les barreges de begudes estimulants amb alcohol és altament nociu ja que amb el seu poder estimulant es neutralitzen en part, i temporalment, els efectes depressors de l'alcohol i es produeix una disminució de la sensació d'embriaguesa que sovint porta a consumir quantitats d'alcohol molt superiors a les que l'organisme està preparat per assumir i metabolitzar en condicions normals, amb la qual cosa es poden produir lesions hepàtiques i cerebrals a vegades irreversibles. L'individu que abusa de la ingesta dels combinats d'alcohol i begudes estimulants pot no ser conscient del seu estat etílic i, per això, creure que pot fer accions per a les quals no està preparat, com la conducció de vehicles, el maneig de maquinàries o activitats de risc. L'alcohol també potencia l'acció diürètica de la cafeïna (hi ha hagut casos de deshidratació intensa amb aquests combinats).
- Creen hàbit les begudes energètiques?
Les begudes energètiques pròpiament dites i les begudes isotòniques indicades per a esportistes no produeixen cap hàbit. Les begudes estimulants i euforitzants produeixen dependència psíquica pròpia de qualsevol substància estimulant, per la qual cosa incita a consumir-les de forma freqüent per experimentar de nou i reviure les sensacions d'eufòria que aquestes proporcionen.
- Poden ser positius els controls antidòping amb les begudes energètiques?
Les begudes energètiques no contenen substàncies que puguin donar positiu en els controls antidòping. Ocasionalment algunes begudes han donat positiu en alguns esportistes ja que existeixen begudes en el mercat que contenen substàncies i extractes vegetals que poden contenir substàncies que positivitzen aquests controls.