insuficiencia-cardiaca-teknon-barcelona

Això implica que la sang expulsada pel cor bategat a batec és limitada i per tant els òrgans no reben la quantitat d'oxigen i nutrients que precisen, o que, a causa de la impossibilitat del cor per a adaptar-se correctament, la sang no retorna en forma adequada i queda acumulada en diferents parts del cos.

És una malaltia crònica i progressiva que augmenta la seva incidència proporcionalment amb l'edat, estimant-se que entre l'1 al 2% de la població adulta en països desenvolupats conviuen amb algun grau d'insuficiència cardíaca, podent aconseguir un 15% en majors de 80 anys d'edat. Representa la primera causa d'hospitalització en majors de 65 anys, i aquest número s'ha projectat que augmenti un 50% en les pròximes dècades, observant-se també un increment en els casos de pacients més joves.

La insuficiència cardíaca és el resultat final d'un grup de malalties que poden afectar el cor. Les principals causes són:

• Cardiopatia isquèmica: quan existeix afectació a nivell de les artèries coronàries encarregades del subministrament de sang al cor, el quadre del qual pot anar des de l'angina fins a l'infart de miocardi.
• Valvupaties: totes les patologies que provoquen un mal funcionament d'algunes de les vàlvules del cor, sent les més freqüents l'estenosi aòrtica i la insuficiència mitral.
• Arrítmies: tant l'augment sostingut de la freqüència cardíaca com una disminució dels batecs poden desenvolupar diferents graus d'insuficiència cardíaca.
• Miocardiopaties: és a dir, les malalties que produeixen mal al múscul cardíac, com la hipertensió arterial, la diabetis, unes altres amb un component genètic predominant, com la miocardiopatia hipertròfica, o fins a aquelles on no s'ha trobat la causa que la provoca, denominant-se idiopàtiques.

Independentment del motiu d'origen, els símptomes d'aquesta malaltia es caracteritzen tant per la congestió, producte de la retenció de líquids en diferents òrgans, com per la mala circulació sanguínia, la qual cosa es pot manifestar a través de cansament o falta d'aire amb l'exercici, edemes en peus i turmells i distensió abdominal.

Una classificació desenvolupada a principis del segle passat, però que continua sent molt rellevant en l'actualitat, es basa en les categories funcionals elaborades per la Nova York Heart Association, que permeten establir la gravetat de la malaltia segons la limitació que provoquen els símptomes a l'activitat física. D'aquesta manera, existeixen quatre graus: la classe funcional I, on no apareixen símptomes amb l'activitat física normal; la classe funcional II, quan existeixen restriccions lleugeres a l'exercici; la classe funcional III, és a dir, una limitació considerable a l'activitat física on activitats menors provoquen l'aparició de símptomes; i la classe funcional IV, caracteritzada per la presència de símptomes en repòs. És important esmentar que la simptomatologia de la insuficiència cardíaca pot variar molt de persona a persona, i que les classes funcionals no són paràmetres fixos, sinó que poden anar modificant-se sobre la base del tractament apropiat de la malaltia o a l'empitjorament d'aquesta.

Tant el cor com l'organisme en el seu conjunt intenten en un primer moment adaptar-se als canvis que produeix la insuficiència cardíaca, i és per això que molts estadis inicials poden ser asimptomàtics. Aquesta etapa se la coneix com la fase de compensació, que se segueix habitualment d'un període en el qual el cos ja és incapaç d'acomodar-se i comencen a desenvolupar-se els símptomes típics de la malaltia.

El diagnòstic de la insuficiència cardíaca implica per tant la realització d'un historial clínic al costat d'una exploració física precisa, seguida per la sol·licitud de diferents proves complementàries que li permetin al metge obtenir informació més detallada. Els estudis més sovint utilitzats són l'anàlisi de sang, electrocardiograma, la radiografia de tòrax i la realització d'un ecocardiograma. Aquest últim permet també classificar a la insuficiència cardíaca segons la fracció d'ejecció, que és el percentatge de sang expulsat pel cor amb cada batec. La fracció d'ejecció té un valor normal superior al 50-55%, mentre que per sota es considera que es troba disminuïda. Una fracció d'ejecció reduïda implica que el cor no pot bombar la sang adequadament i per tant no aconsegueix els diferents òrgans en forma apropiada, mentre que la insuficiència cardíaca que es produeix amb una fracció d'ejecció conservada es deu principalment a un augment en les pressions que es genera dins del cor. Altres proves diagnòstiques que poden ser usades, depenent de la causa de la insuficiència cardíaca, són la ressonància magnètica cardíaca, la tomografia computada, el cateterisme cardíac i tècniques de medicina nuclear.

No obstant això, i malgrat els avanços continus observats en els últims anys, la insuficiència cardíaca sense un tractament específic continua tenint un pronòstic desfavorable amb una deterioració significativa en la qualitat de vida dels pacients que la pateixen. De fet, la sobrevida després d'un diagnòstic d'insuficiència cardíaca pot ser molt de menor a la de la majoria dels càncers més comuns.

És per això que un diagnòstic apropiat seguit d'un tractament dirigit resulta fonamental, ja que això ha demostrat tenir un impacte substancial permetent alleujar els símptomes, millorar el pronòstic i la sobrevida.

Una combinació de mesures d'autocura, adaptació dels hàbits de vida i el tractament mèdic pertinent permeten controlar l'aparició de símptomes i apaivagar el curs de la malaltia. El tractament farmacològic està dirigit a millorar la qualitat de vida i a disminuir la morbimortalitat, sent en alguns casos necessaris valorar l'implant de diferents dispositius, com el desfibril·lador automàtic implantable (DAI) o la teràpia de resincronització cardíaca (TRC).

D'aquesta manera, l'optimització dels processos diagnòstics i terapèutics de la insuficiència cardíaca constitueix una necessitat urgent a resoldre i una prioritat per als sistemes de salut a tot el món. En aquest context, sorgeix el nou concepte assistencial de la Unitat d'insuficiència cardíaca, que consisteix en l'establiment d'un equip multidisciplinari altament qualificat compost per cardiòlegs clínics, equip d'infermeria, especialistes en imatges cardíaques, arrítmies complexes i cardiòlegs intervencionistes. La Unitat d'insuficiència cardíaca col·loca al pacient i a la seva família en el centre d'atenció, i té com a objectiu brindar els recursos més especialitzats per a millorar el pronòstic d'aquesta malaltia i oferir acompanyament en el transcurs d'aquesta.

Múltiples estudis realitzats han posat de manifest l'impacte beneficiós que tenen els equips conformats en unitats d'insuficiència cardíaca per a alleujar els símptomes i disminuir el risc d'hospitalització i descompensacions. La Unitat d'insuficiència cardíaca s'encarrega del seguiment dels pacients hospitalitzats per aquesta malaltia, i brinda també assistència a través de visites ambulatòries per consultes externes, desenvolupant un tractament personalitzat basat en les característiques i necessitats de cada pacient. Finalment, i havent demostrat la seva rellevància durant els temps de Covid-19, la utilització de solucions innovadores resulta vital per a adaptar-se a aquest escenari canviant, i per això l'ús de noves tecnologies resulta indispensable, comptant els pacients amb un seguiment particular mitjançant telemedicina i monitoratge remot.

Per tant, si bé la insuficiència cardíaca és una malaltia desafiadora que impacta directament sobre l'estil de vida del pacient i la seva família, existeixen avui dia equips organitzats especialment per a afrontar-la, que posaran a disposició els recursos i eines més noves, dissenyades en forma personalitzada per a adaptar-se a cada pacient i situació amb l'objectiu de millorar el pronòstic d'aquesta malaltia.